Asseguts a l’acollidor menjador de l’Hotel deth país que regenta l’Anna Geli a Salardú; l’alcalde de Viella i diputat al Parlament, Àlex Moga, la seva dona, Ana Eva Barrios; en Francesc Cano, cap d’informatius de Catalunya Ràdio i marit de l’Anna; l’Aurora Madaula i un servidor passem la tarda de diumenge entre somriures i tes. La neu cau suau al pati del davant de l’Hotel i deixa un tou de neu flonjo com el xarrups. La Vall d’Aran és un territori extraordinari, a l’hivern i en tot temps, un paisatge d’alta muntanya que invita a la reflexió, almenys a mi, que no he esquiat mai ni practico cap mena d’esport d’hivern.
M’agrada la Vall d’Aran i la majestuositat de les muntanyes. I m’agrada l’aranès, la variant gascona de l’occità. Sovint quan es parla de la Catalunya plural i multiètnica, oblidem que aquest racó de món forma part del nostre país. L’Estatut de 1978, per exemple, només contemplava que l’Aran podria desplegar una llei pròpia més endavant, sense reconèixer la seva personalitat nacional, que és evident. No va ser fins al 1990 que es va aprovar l’anomenada Llei d’Aran. Van haver de passar Onze anys perquè la Catalunya autònoma reconegués que la Vall d’Aran tenia personalitat pròpia. I tanmateix no va ser fins a l’Estatut del 2006 que finalment es va reconèixer que “els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial”. La conseqüència d’aquest reconeixement, que personalment trobo insuficient, és que l’Aran exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.
Al saló de l’Hotel, la colla d’amics ens posem a debatre què hauria de ser l’Aran en una Catalunya sobirana de veritat. L’alcalde i diputat, que ha estat ponent de la nova Llei d’Aran que s’ha d’aprovar al Parlament en reprendre les sessions al mes de gener de 2015, no dubta. Per a ell la Vall d’Aran ha de constituir-se en l’única comunitat autònoma d’aquesta Catalunya independent. Quan dius coses com aquesta a Barcelona, hi ha gent que et mira de reüll o simplement no ho entén, perquè pensa en l’Aran en termes econòmics, turístics i res més. Pura ignorància.
L’Aran mira a l’Atlàntic i, per dir-ho gràficament, dóna l’esquena a la resta del país. Arribar-hi no és pas fàcil i fins i tot t’endinses a la Franja per abordar el túnel que obre la porta a la capital aranesa. L’alcalde Moga fa anys que malda per donar a conèixer la realitat aranesa. Promou un web per fer-ho: Man der Aranesisme, que li serveix per posar en relació la realitat aranesa amb el catalanisme. Si ser català a Espanya és dur, ser aranès encara ho és més, perquè de vegades els cal superar dos prejudicis a la vegada, l’espanyol i el català. La Llei del Règim Especial de la Val d’Aran tracta de “millorar l’autogovern i la projecció de l’Aran, així com protegir la màxima institució aranesa de l’aplicació de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que promou el govern espanyol, la qual té una clara intenció centralitzadora i homogeneïtzadora.
L’amable conversa ens porta al cap del carrer. I això és que la llei que aprovarà el Parlament respon encara a la Catalunya amb mentalitat autonòmica. Per tant, quan comenci la desconnexió política de Catalunya d’Espanya, l’Aran també tindrà dret a reivindicar un estatus especial que s’ajusti a la nova realitat estatal. Em fa l’efecte que tenim feina. Molta feina.
