El meu principal assessor en matèria borsària, que sóc jo mateix, em diu que les enquestes i la borsa s’assemblen massa i que tenen aquests darrers temps massa volatilitat com per treure’n l’entrellat de l’estat polític i social de les nostres coses. Massa pujades i baixades sense que es pugui determinar de forma fefaent la certesa d’unes prediccions que circulen em àmbits relliscosos i amarats d’interessos de tota classe.
Fa uns vint anys un selecte –i força de la conya- grup d’economistes americans va decidir fer un experiment amb la borsa i uns vells i coneguts amics de l’ésser humà: els micos. Em refereixo, per evitar confusions innecessàries, als nostres suposats avantpassats. Aquests animals se’ls situà davant d’una immensa diana on s’hi trobaven les principals companyies cotitzades a la borsa de Nova York. Les bèsties apuntaren els seus dards i sortí el que Déu, o la seva desconeguda habilitat, va decidir. Al mateix temps que els semblants de la Xita s’exercitaven en llur punteria, un grup selecte d’analistes de borsa eren enquestats per fer les seves pròpies prediccions. Que si la companyia X pujarà i aquesta altra baixarà, la de més enllà es mantindrà etc. Davant la sorpresa i l’estupefacció generalitzada els primats sortiren clarament vencedors de la contesa i demostraren que els analistes, moguts pel desconeixement, la mala fe o la desídia, no eren tan especialistes com semblava o es feien presentar.
Com molt bé diu un amic meu la pitjor corrupció no és la dels diners, és la de les idees. Dit això, sovint ambdues van agafades de la mà com dos enamorats primerencs. Sobta, per tant, veure aparèixer, tot d’una revolada, enquestes que ens diuen que després de l’èxit participatiu del 9-N ara, de sobte, el suport per la independència es desinfla inexorablement i comença a desmuntar-se tot el soufflé independentista que, delerosament, s’havia anat coent. Massa casualitats i excessos de coincidències com per creure o deixar-se entabanar per uns estudis que potser, més valdria, que els deixéssim pels micos o altres animals menys moguts pels interessos que la, també animal, espècie humana.
Parlant de trampes i d’enganys arribem a Podemos. Sempre he dit que en aquest procés com el català calen menys advocats i politòlegs i molts més historiadors. Sóc conscient que és una frase atrevida i amb, no pocs punts d’injustícia però que expressa que cal conèixer bé la nostra història, amb les bondats, virtuts, errors i perversions, si del que es tracta és de fer el necessari salt endavant en les nostres aspiracions nacionals. Altrament el marc teòric i mental sempre ens el decidiran ells i nosaltres jugarem la partida anant a remolc i amb l’excés improvisador per bandera.
Cal reconèixer una cosa, quan l’Estat s’hi posa demostra que també en sap i pot jugar bé les seves cartes. El muntatge de Podemos és quelcom ben trabat i amb elements iconoclastes combinats i mesclats amb d’altres plens d’eclecticisme. De l’extrema esquerra originària virant, ara, cap al centre i de l’internacionalisme, concepte bellugadís, cap a un espanyolisme, intel·ligent, però ja gens dissimulat. Trobem en el discurs d’Iglesias, ni el nom pot ser sincer, elements de Lerroux sense que no es noti massa, de la FAI o de la pròpia Falange, sense que es noti gens. I a sobre ens ho amaneixen tot plegat amb l’Estaca d’en Llach i quan els calgui es serviran de Verdaguer, el Bocaccio o el que convingui. El mateix que quan Chávez invocava a Jesucrist, Lenin o a Bolívar en un mateix discurs. O sigui una combinació apta per molts públics i amb un missatge pensat per un públic molt determinat i que, probablement, ha patit més que d’altres els efectes de la crisi i les vergonyes d’alguns polítics i banquers. Podemos vol una Catalunya Alabama de blancs i negres per desviar-nos del camí i, alhora, desvirtuar el nostre procés emancipador. Que critiqui hi denunciï els corruptes i les males pràctiques seria lloable, si ells no fossin precisament els aspirants a liderar un país a través de falsedats i veritats a mitges. Corrupció de les idees versus la dels diners. Podemos no sap res de Catalunya, més enllà de les quatre obvietats i vaguetats que els vells franquistes esdevinguts demòcrates repetien als setantes o les promeses incomplertes dels socialistes i de l’esquerra espanyola en general. O no recorda la seva referència inconcreta i diluïda del dret a decidir a les proclames dels socialistes a favor de l’autodeterminació dels pobles d’Espanya? Quan aquests varen governar tot va quedar clar i sense efecte, d’igual forma, que si mai governen els del “se puede” el que tindrem serà una nova xarlotada, un rebrot del centralisme progressista i una oportunitat perduda per nosaltres. Cal conèixer la història en definitiva per evitar repeticions que la converteixen en farsa.
És l’hora de fer política d’alçada, amb menys manifestacions, i més passes fermes cap a l’objectiu de la independència. Cal explicar bé les coses i no defugir la crítica i el verb fàcil cap al conjunt de despropòsits que ens ofereixen alguns. Mori la corrupció i les velles i nocives pràctiques, però també mori el comunisme i el populisme, les dues ideologies de Podemos que tot ho han anorreat i destruït allà on han estat viscudes. Si no ho denunciem el “podemisme” podria tenir camp per córrer i ens pot fer molt mal. Si els nostres polítics no estan disposats o, els manca la capacitat per fer-ho, potser sempre ens quedaran els micos. Bon Nadal a tothom!
