Té raó el president Mas, en dir que “ho tenim més a prop del que ho ha tingut mai ningú”. Es refereix a la independència de Catalunya, naturalment. Mai, en els darrers tres segles, no havíem arribat tan lluny. Per això és tan important que en aquest tram final ple de paranys i infestat de taurons ens regim per la intel·ligència i no per les emocions. Seria imperdonable que després d’haver superat etapes dificilíssimes, com ara la imprescindible desconnexió mental de l’Estat espanyol, ho engeguéssim tot a dida per culpa d’aquest tret idiosincràtic tan català que és l’individualisme. Sembla mentida que un país com el nostre, amb una tradició associacionista farcida de gremis, confraries, col·legis, mútues i organitzacions no governamentals, sigui tan procliu a la picabaralla i tan punxafigues a l’hora d’arribar a acords. No hi ha dubte que som duals i que alternem l’esperit constructiu amb una tendència autodestructiva; som capaços de gestes èpiques i també especialistes a fer-nos mal.
Amb tot, esperem que aquest tarannà no interfereixi en el Procés, ja que com va remarcar el president Mas en el seu discurs del 25 de novembre passat –el millor discurs que ha fet mai, per cert–, no n’hi ha prou que el SÍ aconsegueixi majoria absoluta, cal també “que tot el món entengui que és la llista que ha guanyat les eleccions”. En aquest sentit, també té molta raó l’Assemblea Nacional Catalana, en demanar “una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l’assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible” la qual cosa “només es podrà aconseguir des de la unitat política i social”. Certament és així. No hi ha fita política més important que la llibertat d’un poble, cap ni una. Totes les altres, per importants que siguin, resten supeditades a la primera, per la senzilla raó què no hi pot haver justícia social en cap col·lectivitat nacional privada del dret a autogovernar-se. Una nació sotmesa i espoliada com Catalunya, que l’Estat espanyol ‘rescata’ econòmicament amb els diners espoliats i pels quals, per a més escarni, cobra interessos –és a dir, que fa negoci extra amb l’espoliació–, no pot tenir cap altra prioritat que la llibertat. Pensem que tota política que no tingui aquest objectiu serà una política profundament estúpida, demagògica i cínica que farà més gruixuts els barrots de la gàbia.
I és que la llibertat és un dret universal inherent a la maduresa humana que no admet discussió. Es pot discutir la gestió que hom faci de la seva llibertat, però no pas la llibertat en si mateixa. No és hora, per tant, d’autofotos, sinó de foto de grup; no és hora de promoció individual, sinó de sentit de la col·lectivitat. Encara no hem guanyat. Podem guanyar, i tant que sí!, però encara no ho hem aconseguit. El partit dura noranta minuts i, de moment, el resultat ens és advers. Davant d’això, podem fer dues coses: perdre el temps fent-nos retrets entre nosaltres i dient-nos “i tu més!” o “a tu, al meu costat, no t’hi vull” o fer pinya, ajornar les nostres diferències i intentar guanyar el partit. El que demana la gent, és prou sabut; ara només falta saber si els partits sobiranistes estaran a l’alçada de la gent.
