Cal que no ens equivoquem. El procés polític que viu el nostre país té un objectiu molt clar: la independència. Aquesta és la fita d’una part important de la ciutadania catalana, la qual ja fa molt temps que ha desconnectat d’un estat —l’espanyol— que sistemàticament menysté, maltracta i rebrega tot allò que es proposa des del catalanisme. Tanmateix, a vegades sembla que aquesta voluntat d’independència no sigui ni prou important ni prou honorable ni prou vital. I és que en alguns moments sembla que part dels partits polítics que hi participen activament no són conscients de la importància del moment històric que viu el nostre país. Els episodis crítics han estat molts i han posat a prova el procés. Així, la decisió de la data i la pregunta; la cimera de Pedralbes i el nou 9-N i les diferències que es produeixen entre les propostes del president de la Generalitat, Artur Mas, i del cap de l’oposició, Oriol Junqueras, han generat tensions fortíssimes. Un objectiu tan legítim com aquest no es mereix que se’ns faci patir tant. I malgrat les dificultats, la solució sempre ha estat la mateixa: la unitat.
Vostès potser em diran que el meu plantejament és una mica massa naïf, però servidora creu que en aquests moments el país hauria d’estar per damunt de qualsevol altra cosa, incloent-hi els partits, i també per sobre de les legítimes ambicions personals que ara són inoportunes. Ningú no ha dit mai que el procés seria un camí de roses. Ans al contrari. Però tampoc no hauríem de permetre que fóssim nosaltres mateixos els que el malmetéssim. Aquest seria un error massa gran per a un poble que busca la llibertat.
La unitat que tanta gent reclamem només pot provenir de la política feta en majúscules, de la política que ha servit per assolir les grans fites que han transformat el món. I tanmateix, aquest ja no és l’únic qualificatiu que cal reclamar. Avui també cal reivindicar una política moderna, que respongui a les necessitats del procés i que ens prepari per al futur. Crec que aquests són alguns dels motius pels quals la proposta de llista conjunta del president Mas —en la qual els partits fan un pas enrere i deixen espai per a professionals i persones de la societat civil— ha generat tantes il·lusions i admiracions. Ho fa sobretot perquè aposta per la unitat dels independentistes però també perquè dóna temps per resoldre una problemàtica greu que tenen totes les societats occidentals: el descrèdit dels partits polítics. Aquesta és una proposta del segle XXI, actual, crítica amb el panorama actual. I ho és més que la que fa Junqueras (almenys abans d’escoltar l’entrevista de Mònica Terribas) perquè el màxim representant dels republicans fa una proposta que és esclava de les estructures de partits polítics del segle passat, els quals necessàriament s’han de posar al dia si no volen contribuir a donar espai per a la generació de noves organitzacions que exploten l’antipolítica i el populisme. Si els partits tradicionals volen tornar a generar il·lusió entre una ciutadania cal que siguin generosos i que abandonin la politiqueria. Si no ho fan, la gent els passarà al davant.
La societat civil ja ha demostrat que és capaç de posar-se d’acord, bo i creant consensos i acords sòlids i infranquejables. Ho ha fet durant anys en les nombroses manifestacions i ho ha demostrat sobradament durant els tres darrers 11–S i el darrer 9-N. Sense aquest munt de gent aquest procés no seria ni tan únic ni tan peculiar com és. Ni tampoc no seria tan meravellós i esperançador. Ara és l’hora que els partits i la política estiguin a l’alçada. La confiança està dipositada en uns líders que hauran de trobar la millor manera per fer avançar un poble que ja és madur i que vol ser tractat com un adult. L’objectiu és clar: la independència. I per aconseguir-lo no veig millor manera per fer-ho que seguint un consell africà molt savi: “Si vols arribar primer, corre sol. Si vols arribar lluny, correu junts”.
