“Espanya s’ha convertit en el millor altaveu per reiterar que és impossible la regeneració democràtica dins d’aquest Estat.” Ho afirma un diplomàtic retirat de vacances a Barcelona. En una xerrada informal contraposava l’actitud del govern de Londres vers Escòcia amb el de Madrid en relació a Catalunya. Quan va saber els insults que havia rebut Joan Manuel Serrat per cantar en català a TVE em va recordar la campanya dels músics anglesos a favor de la permanència dels escocesos al si del Regne Unit –Let’s Stay Together (Mantinguem-nos junts)- que promovia el ‘No’ a la independència d’Escòcia en el referèndum del 18 de setembre. Paul McCartney en va ser una de les cares més destacades amb raonaments com ara “La decisió d’abandonar el nostre país és, per descomptat, absolutament vostra i només vostra. Tot i així, volem que tingueu present quant apreciem els llaços de ciutadania que ens uneixen a vosaltres, així com expressar-vos l’esperança que el vostre vot servirà per renovar aquest vincle”. La nit i el dia.
El mateix dia havia pogut escoltar el discurs del nou cap d’Estat espanyol per obra i gràcia de la transmissió sexual, Felip VI, i es mostrava sorprès de com havia ventilat la qüestió catalana amb una apel·lació tramposa a la qüestió sentimental -“em preocupa que es puguin produir fractures emocionals, desafeccions i rebuigs entre famílies, amics o ciutadans”- i fent seu el discurs miop del PP tot tancant files amb la Constitució espanyola com a garant divinitzat de la unitat de l’Estat. La sorpresa, em deia, venia de la reflexió compartida a l’escena internacional sobre la necessitat de trobar una resposta política al repte que planteja Catalunya tot assumint que les argumentacions estrictament jurídiques evidencien, precisament, l’obsolescència de la Carta Magna espanyola. És a dir, si Rajoy queda en evidència a l’exterior quan a les demandes massives i democràtiques que planteja Catalunya respon dient que no hi ha res a negociar i que totes les respostes possibles han d’estar dins la Constitució, resulta sorprenent que un cap d’Estat que vol mostrar una imatge renovadora es deixi escriure un discurs que segueix fil per randa un raonament tan poc raonat.
I finalment, l’exambaixador es feia un tip de riure amb la feblesa de Pablo Iglesias i Podemos anorreant amb una sola visita a Catalunya qualsevol possibilitat d’incidència o entesa amb el gruix del moviment de regeneració política que integra el procés de transició nacional: en poc més de 48 hores va pretendre deslegitimar un president electe, Artur Mas; va insistir en el ridícul ubicant en el seu mantra particular de la casta al propi David Fernández, i va acabar celebrant la Nochebuena (sic!) fent públiques les seves coincidències -i aquí tanquem el cercle, mai és ben dit- amb l’hereu coronat de l’hereu franquista. Com diríem si fóssim a Twitter: et felicito fill.
De la seva estada a Madrid durant el temps de la televisió en blanc i negre el nostre amic diplomàtic en recordava els pallassos de la tele i a la tercera copa ja els comparava amb Rajoy, el Borbó i Pablo Iglesias: “Sembla mentida que s’estiguin jugant més del 20% del PIB d’una forma tan matussera”.
Hem començat dient que Espanya és, per ella mateixa, la millor prova per poder afirmar que no existeix cap opció vàlida per a Catalunya que impliqui continuar com a part integrant d’aquest estat. Però això només resol la meitat de l’equació. L’altra meitat l’hem de resoldre a casa.
