Colossal polèmica ahir al programa de Sílvia Cóppulo sobre la posició de Podemos pel que fa a la independència de Catalunya. Dos dels contertulians es negaven a adscriure el nou partit en el bloc “unionista”. La mateixa Cóppulo afirmava que és difícil traure’n conseqüències definitives perquè els dirigents de la força que lidera Pablo Iglesias no s’acaben de decantar clarament cap a un costat o cap a l’altre. Ni la pregunta ni el debat són debades perquè Podemos, segons totes les enquestes, es mou en els primers llocs entre les preferències polítiques dels espanyols i a Catalunya podria obtenir més de deu diputats en les pròximes eleccions al Parlament. Per tant, determinar on es mouen els nous radicals espanyols en el debat que tan intensament viu Catalunya no és cap capritx, ni una jugada interessada. S’ha fet una necessitat. I més encara si el pròxim Parlament haurà de decidir en la legislatura que ens cau si Catalunya es constitueix en un Estat independent. Ningú pot sentir-se enganyat després d’haver votat en una qüestió del tot transcendent.
Per tant, saber què en pensa Podemos, de la independència, és del tot convenient i no ha de molestar a ningú. Allò que en sabem, d’aquesta posició, és el que ha anat desgranant en els seus discursos el secretari general de la formació. Pablo Iglesias es mostra del tot explícit en dos punts. Sobre el primer, el dret a l’autodeterminació de Catalunya i el País Basc, Iglesias sempre ha estat contundent. L’accepta sense gaires matisos. Tot i que de vegades n’hi introdueix algun, com ara en les declaracions que va fer el 15 de novembre passat en què afirmava: “en el cas català el que cal és decidir sobre tot, sobre l’economia i sobre la qüestió territorial”. Què vol dir exactament això? Què potser Podemos supeditaria un hipotètic referèndum sobiranista al fet que s’hi inclogués també el model polític i econòmic del nou Estat? Pel que fa al segon punt, Iglesias s’ha manifestat, una vegada i una altra, a favor de la unitat d’Espanya. El 5 de juny també d’enguany va sentenciar: “Com a espanyol, sóc partidari que continuen construint junts”. És la seva una posició regeneracionista, oberta i molt més tolerant que la que branden el PP i el PSOE, però no permet ni un dubte sobre les conviccions i les intencions nacionals del líder de Podemos.
Això pensa Pablo Iglesias i no és cap temeritat afirmar el seu partit comparteix majoritàriament aquesta doble convicció. Tret d’algun cas recalcitrant com el de Carlos Jiménez Villarejo, exdiputat europeu per error. Per error de Podemos.
Per tant, mentre el nou partit no redacti una doctrina compartida o publiqui el seu primer programa electoral, és sensat del tot deduir que Podemos accepta el dret a decidir de Catalunya i d’Euskadi, però és partidari de mantenir els dos territoris dins Espanya. I no passa res. I hi tenen tot el dret. Però cal saber-ho i dir-ho perquè ningú se senti enganyat en els grans moments que vindran.
