Algú va intentar fer creure que, traduint quatre lemes al castellà, l’independentisme podria arribar a l’altra Catalunya (la que sopa amb els informatius de Tele5, vibra amb la Roja i la nit de Nadal canta Los peces en el río). El gran ideòleg de tot plegat va decidir vendre abans d’hora l’oficialitat del català en l’estat independent esperant obtenir centenars de milers de vots en l’intercanvi. El mercantilisme identitari implicava reconèixer l’altre com a foraster i, a més, rebaixava la llengua del país, fins llavors eina d’integració social, a un instrument diferenciador i, per tant, tan útil com qualsevol altre per traçar grups, classificacions, divisions, en el país del demà. Fins que va arribar Pablo Iglesias i els va plantejar un projecte d’estat espanyol que promet un futur més just als catalans més desfavorits i farts de la casta i la corrupció, amb un discurs simple i de digestió ràpida. Al capdavall és la idea del sobiranisme de butxaca en versió espanyola, presentat amb un embolcall amb més capacitat de connectar amb les classes baixes i més castigades per la crisi. L’independentisme ha fet forat en classes mitjanes, en sectors més o menys acomodats i fins i tot empobrits però amb consciència de classe mitjana. Podem ha adaptat el discurs al batec de la població que viu a Can Palet de Terrassa, al Fondo de Santa Coloma de Gramenet o a Badia del Vallès.
Els que confien en la sinceritat i la irreversibilitat de l’aposta de Pablo Iglesias pel dret a decidir de Catalunya veuen un aliat polític en Podem. Canviarà els equilibris al Congrés en les pròximes eleccions espanyoles i podria contribuir decisivament a forjar-hi una primera majoria favorable a la consulta. Per això creuen positiu que el partit anticasta es faci amb el vell cinturó roig. Però el cert és que la majoria social favorable al referèndum ja hi era, al marge de l’oposició del PSOE a la consulta i del nou PSC de Miquel Iceta. Al carrer, des del primer moment hi ha estat. L’independentisme no ha d’ampliar aquesta majoria, sinó la partidària de l’estat català. I Pablo Iglesias s’ha decantat repetidament per l’unionisme. Un unionisme comprensiu amb el malestar dels catalans però unionisme al capdavall: “¿Quiero que Cataluña se vaya? No quiero. Pero sé que la casta española ha insultado a los catalanes” Per tant, Iglesias pot arrossegar el cinturó metropolità cap al “no”, ja sigui en unes plebiscitàries o en un referèndum. I ho pot fer (si és que no ho ha fet ja) amb una rapidesa incontestable: entrant al menjador de les cases per la televisió.
L’independentisme no havia tocat sostre. Els 1,8 milions del “sí-sí” no eren un màxim, sinó una xifra amb possibilitats de creixement. El dia que els partidaris de la independència entressin a fons a definir l’estat català, a debatre amb profunditat els avantatges socials i de regeneració de la Catalunya independent, més gent pujaria al carro de les oportunitats. Podia ser la manera d’arribar als més damnificats per la crisi, de cohesionar la Ciutat Meridiana dels desnonats i les classes mitjanes de l’Eixample amb un projecte de país integrador i just. Però Pablo Iglesias va rebentar diumenge passat l’aforament de la Vall d’Hebron i diria que l’independentisme comença a fer tard. Dubto que ERC i la CUP, potser els partits que més terreny tenien per créixer en aquest sector de l’electorat, puguin connectar-hi amb la mateixa rapidesa que Podem. No tenen prou temps per fer-ho. Segurament ja no.
Mentre l’independentisme batallava per fer entendre la legitimitat dels catalans per decidir o la legalitat de l’autodeterminació, i sortia al carrer un any rere l’altre per reclamar-ho; mentre els partits sobiranistes maldaven per arribar a acords conjunturals i es treien els ulls per les engrunes de pa; mentre Artur Mas i Oriol Junqueras discrepen sobre la conveniència de la llista conjunta o les candidatures paraigua, s’ha deixat en segon pla la discussió constituent, la que podria sumar els altres catalans a un projecte il·lusionador més enllà del debat identitari. I el pitjor de tot és que n’hi ha que creuen que insultant Iglesias i titllant Podem de populista està tot guanyat. Podíem, n’estava convençuda. Ara començo a dubtar-ho, si no és que L’Estaca tomba miraculosament.
