Aquesta setmana ha fet mig any que Pere Navarro dimitia com a líder del PSC i un mes després se’n feia càrrec Miquel Iceta. Amb independència (perdó) de si s’està d’acord o no amb les seves idees, és evident que Iceta ha suposat un canvi en el tarannà –si més no comunicatiu- dels socialistes. Segons les últimes enquestes, l’hemorràgia de vots encara no s’ha frenat i potser el motiu cal buscar-lo en el desenfoc que arrossega el PSC en dos àmbits: l’eix esquerra-dreta amb Podemos mossegant-li mercat i l’eix Catalunya-Espanya.
En aquest últim àmbit, el nacional, el PSC s’havia caracteritzat per una inconcreció latent. No en si és o no és un partit independentista (que no ho és), sinó en si concep o no concep Catalunya com un subjecte propi amb capacitat pel decidir el seu futur. Dóna suport a una consulta però sempre que sigui legal i acordada amb Espanya. La segona part de la frase es contradiu amb la primera: si no hi ha acord amb Espanya, no hi ha consulta, i per tant si no hi ha consulta, Espanya ja decideix per Catalunya i per tant Catalunya es queda sense dret a decidir.
Aquesta setmana però, Miquel Iceta, en una entrevista amb el Basté a Rac1, ha concretat una mica més el seu full de ruta. Ha plantejat fer un referèndum a tota Espanya sobre la reforma de la Constitució; i si a Catalunya surt No a aquesta reforma aleshores ja sí, fer un referèndum posterior sobre la independència. Alguns detalls de la proposta tenen arestes que encara s’han d’explicar. Per exemple, com s’interpreta el No a una Constitució federal? Si finalment es posés a referèndum aquesta nova Carta Magna una part de l’electorat (per exemple UpyD) s’hi oposaria perquè cedeix massa a les autonomies (fins el punt de convertir-les en estats federals) però una altra part de l’electorat (per exemple molts catalans) també s’hi oposarien com a refús a tota proposta que vingui de Madrid. Uns i altres votaran NO i per això el primer gran interrogant és preguntar-se si Iceta, llest com és, busca una pinça entre l’espanyolisme extrem i l’independentisme per promoure un Sí massiu.
Segon dubte: en quin marc legal es fa el següent pas? És a dir, entenc que la reforma de la Constitució es pot fer (i el PSC ho planteja així) per les vies legals actualment contemplades. Però com es gestiona el segon escenari, el d’un referèndum sobre la independència si Catalunya vota No? Això no està previst per la Constitució i m’aventuro a pensar (visc al límit) que el PP tampoc ho permetrà (i el PP és indispensable per reformar la Constitució).
Així les coses tornem a estar al cap del carrer, a la casella 1. Si això no està contemplat i el PP ho impedeix, el referèndum post-rebuig federal no serà ni legal ni acordat. I el pobre hàmster que tant denunciava Iceta haurà mort exhaust per empatx de federalisme ben intencionat. Per tant, i arribats a aquest punt… S’atreveix el líder del PSC a fer la seva proposta a la inversa? És a dir, que primer es faci un referèndum sobre la independència i, si surt No, aleshores ja sí, que es faci una reforma de la Constitució. Si Catalunya diu Sí, tard o d’hora esdevindrà un nou estat. I si Catalunya diu No aleshores haurà de decidir si vol modificar la seva relació dins d’Espanya. És aquí on entra la reforma de la Constitució: si surt Sí, els catalans hauran dit que volen continuar dins d’Espanya però amb un altre encaix. I si surt No, els catalans hauran dit –després de dos No- que ja els hi va bé les coses tal com estan ara. El mateix, però a la inversa.
Iceta està convençut que a Catalunya la majoria dels seus ciutadans no són independentistes i que estan per renovar -per la via federal- la seva pertinença a Espanya. Si tan convençut n’està, estic segur que no tindrà cap problema per demostrar-ho votació rere votació independentment (perdó) de l’ordre amb el que vinguin.
