De Catalunya duals, n’hi ha i n’hi hagut diverses. I més que n’hi haurà. La vella i la nova. L’occidental i l’oriental. La de l’àrea de Barcelona i la interior. La urbana i la “de comarques”. La que vota Convergència i Unió i la que vota Esquerra. La que votava el PSC i la que votava CiU. La de la Lliga i la d’Esquerra. La franquista i l’antifranquista. La “de sempre” i la de la immigració. La immigrada abans i la nouvinguda. La de vés a saber què i la de no sé què. La llista podria fer-se eterna amb acudits i facècies de tota mena. Des de la del porró i la del got fins a la del Barça i la de l’Espanyol. I encara en faltarien. Per això quan algun trampós proclama que debatre sobre la independència “divideix els catalans” fa riure de la trampa. Gairebé tot divideix els catalans. I qualsevol altre poble.
Un dels eixos que els ha dividit durant molt de temps ha estat el vot al Parlament –el “vot autonòmic” en diuen els servils– i el vot a les Corts espanyoles. A Catalunya moltíssims catalans votaven “els d’aquí”. I a Espanya votaven “els útils”. O sigui, “els d’allà”. Encara ara, quan la majoria independentista sembla irrevocable i irrefrenable, com a conseqüència de les eleccions dites “generals” del 2011, Convergència i Unió i Esquerra sumen 19 diputats, mentre el PSC i el PP en fan 25. Va ser més bèstia la vegada anterior, quan molts es pensaven que podien impedir la victòria de Mariano Rajoy. En les del 2008 CiU i Esquerra van obtenir 13 diputats i el PSC i el PP en van sumar 33. De tant en tant, convé refrescar la memòria. Sobretot per traure’n alguna lliçó. I la lliçó ha estat fins ara una dualitat en les utilitats segons es tractava d’enviar representants a Barcelona o a Madrid.
Això semblava que ara canviava. Que el vot “espanyol” en les pròximes eleccions cediria davant “el català” i que els resultats dels dos parlaments serien més coherents. Fins fa quatre dies. Perquè ara tot s’ha ajustat de nou. La irrupció de Podemos no ha distorsionat excessivament la intenció de vot al Parlament de Catalunya. El partit que lidera Pablo Iglesias, segons les enquestes, s’emporta el vot d’opcions exactament unionistes. Del PSC, molts, d’Iniciativa i també de Ciutadans. A penes si pessiga la CUP. I no desestabilitza excessivament la victòria de les candidatures independentistes, que mantenen la majoria absoluta. En intencions.
Però al Congrés dels diputats les coses no són exactament iguals. I Podemos passa del cinquè lloc al primer. Els seus resultats inclinarien la balança entre independentistes i unionistes a favor dels segons. Si aquestes previsions es compleixen, Catalunya tornarà a votar “dual” i diferent a les unes i les altres. Tot té explicació en aquesta vida i sembla lògic acceptar que hi ha catalans que, fins i tot votant “a casa” Esquerra o CiU, havent votat sí i sí en la consulta del 9 de novembre, poden considerar que ja convé a Madrid que hi hagi una força que els sigui menys hostil. Dos escenaris distints poden demanar estratègies diferents.
Ahir va visitar a Barcelona Pablo Iglesias. Amb aires de torero. Va rebentar de gent el pavelló de la Vall d’Hebron. Centenars d’entusiastes es van haver de quedar fora. La pròxima vegada pot llogar la Monumental. Iglesias va afirmar que accepta el dret a l’autodeterminació, però el va diluir en el més general de “poder decidir sobre totes les coses”. Ens passarem la vida decidint. El secretari general de Podemos es va proclamar contrari a la independència, si bé va reconèixer que “la casta ha insultat els catalans”. Només “la casta”? Això és precisament el que volien sentir els parroquians que van anar a sentir-lo. Que “la casta” té la culpa de tot i que Catalunya pot refiar-se d’una Espanya on manin els professors d’universitat i de plató televisiu.
Una nova il·lusió amb aires de progrés i canvi s’obre Espanya, on no n’hi havia hagut cap de solvent des que Felipe González es va embeinar la sortida de l’OTAN. Una il·lusió que pot captivar molts indecisos i que pot decantar el vot útil dels independentistes duals. Molts comentaris de les xarxes socials feien referència explícita ahir al lerrouxisme. No és exactament això. Iglesias no cobra del govern espanyol. No cal. S’ha guanyat molt bé la vida a les aules, als platós i ara al Parlament europeu. Però enfrontant-s’hi amb tanta vehemència i potser sense adonar-se’n, està fent un favor infinit a l’Estat. A “la casta”. Pot aconseguir que Catalunya es mantingui “dual” i fidel a Espanya. Com Lerroux.
