Aquests dies penso en una frase d’Ortega i Gasset que diu que una generació pot condemnar-se al desastre si no és capaç d’alliberar-se de les pors i les ferides heretades del passat per afirmar-se amb contundència a través del seu propi projecte. El filòsof espanyol va ser testimoni de què passa quan una generació de persones intel.ligents és engolida pels fantasmes de la història. La guerra civil i els quaranta anys de dictadura no s’expliquen sense el pessimisme i el ressentiment que va escampar la frustració de les il.lusions republicanes.
La unitat d’Espanya, des dels temps de Felip II, sempre ha acabat passant per governar a través de la por i del pessimisme. Quan Josep Pla deia que la literatura castellana tenia un fons malaltís; quan recordava que era l’única literatura europea que s’afirmava a través de les ganes de morir-se, i deia que entre Garcilaso i Rubén Dario no hi havia res, excepte ganes d’anar al cel, em sembla que volia remarcar fins a quin punt l’obscurantisme ha servit els interessos de Castella en la construcció d’Espanya.
Aquests mesos ho hem tornat a veure. L’independentisme no ha estat pas combatut amb un projecte alternatiu positiu i optimista. Per afirmar-se, l’unionisme ha promogut un clima de bronca en blanc i negre permanent. Ha jubilat el rei, ha perseguit la familia Pujol, i ha destapat tots els casos de corrupció possibles, utilitzant els jutges com si fossin els vells espadones del segle XIX i XX. Malgrat això, com que ja ens afaitem, l’Estat només ha aconseguit fer trontollar l’independentisme frenant el 9N. La reculada del president Mas, sí que va despertar, curiosament, els vells dubtes i fantasmes del passat, entre els independentistes, i va minar la confiança del país.
Sense la frenada del 9N, el redemptorisme de Podemos -“el cielo se conquista por asalto/”- no hauria començat a fer forat a Catalunya. Només cal recordar que el partit de Pablo Iglesias es va arribar a posar al costat dels partidaris de la desobediència, abans de la consulta. Si en comptes de fer comparacions amb el 6 d’Octubre, CDC hagués tirat pel dret no sé com hauria reaccionat l’Estat -potser tindríem una crisi constitucional ben bona o potser Espanya hauria mort d’un atac de cor, com la República Democràtica d’Alemanya. En tot cas, seria l’unionisme, que estaria dividit i que es faria les preguntes difícils.
Per això em fa l’efecte que no són les lluites de poder, ni la manca d’acord o d’unitat, el que pot fer fracassar el procés d’independència. El que pot embolicar el procés és la manca d’un líder que estigui disposat, si cal, a passar sense problemes per la presó una temporada. Em sap greu haver de dir-ho cruament. Però l’independentisme fa dues preguntes molt serioses al conjunt d’Espamya. D’una banda, pregunta als catalans si estem disposats a pagar el preu de tenir un Estat; i, de l’altre pregunta als castellans si estan disposats a pagar el preu de convertir-se una democràcia moderna de debò.
Fins ara les dues bandes han respost amb molta més retòrica que brillantor. Per això em sembla que només assolirem la independència si Mas o Junqueras volen prou la llibertat del seu país com per anar alegrement a la presó per aconseguir-la, si fa falta. Si l’independentisme no és capaç d’afirmar la vida i la llibertat amb tota la seva força, si no pot convertir en un cant d’esperança les amenaces de l’Estat, la demagògia de Podemos, del PP i del PSOE anirà desgastant el seu prestigi fins que el nihilisme i la decepció s’escampin per Catalunya com una marea negra.
Avui l’estat espanyol no et pot afusellar com a Lluís Companys o com a José Rizal. Tampoc no et pot ficar a la presó com si fossis Nelson Mandela -altrament desaríem les banderes i tornaríem als colmados. Això no vol dir, però, que la independència es pugui aconseguir amb tres manifestacions i un procés participatiu. Ja sé que votar en un referèndum seria molt més fàcil i beneficiós. Però no faria el paper catàrtic i transformador que s’espera de nosaltres. L’evolució que ha fet el discurs de Podemos des del 9N dóna clarament a entendre que aquest acord no serà mai possible.
Per això els fulls de ruta i les Constitucions resultaran contraproduents si els nostres líders no es desempalleguen dels esquemes del passat i assumeixen que, si Europa ha canviat prou perquè Catalunya pugui ser independent, nosaltres no podem seguir actuant com aquests últims 30 anys. Més que tornar a crear un Consell de la Transició Nacional el que necessita el país és un Arnaldo Otegui, però amb un poble pacífic al darrera. Els líders no poden anar al costat de la gent, han d’anar al davant. Quan el líder sembla de cartró sempre s’hi posa menys gent darrera, sobretot en un entorn poc democràtic.
Anar a la presó no fa gràcia a ningú, però si ni tant sols no estem disposats a córrer aquest risc, acabarem prenent més mal del que prendríem quedant quiets. El 9N vam perdre una oportunitat. Si perdem l’oportunitat del 27 de setembre, no sé quant temps trigarem fins que n’hi hagi una tercera. Potser quan passi el proper tren ja tindrem les filles treballant d’hostesses a Madrid
