L’any 1940, ma mare va insistir a una monja que l’escolaritzava (sic!) que el nom del pare putatiu de Jesús era Josep. La bona monja va acabar els raonaments aviat, li va creuar la cara amb dues bufetades i va sentenciar amb un ‘San José. ¡Y punto!’
Aquella nena de deu anys no entenia res. Durant els anys de la República el seu pare –republicà, catalanista i cristià- li feia catequesi d’amagat a casa i en el moment en què les creus tornaven a l’escola patia la violència d’una monja revifada addicta al monolingüisme anorreador.
Aquesta setmana hem sabut que el govern d’Aragó ha anul·lat el darrer rastre legal del català que es parla a la Franja de Ponent. També aquests dies hem pogut llegir l’enèsima expressió de l’autoodi a partir d’una piulada de l’ajuntament de Gandia en què es disculpava per haver-se expressat en català després que un tuitaire els ho retregués amablement tot dient ‘Coño hablar español ostias que sois españoles y mi arbol de mi pueblo es más grande que ese’.
A les Illes continua la croada del govern de José Ramón Bauzá contra el bressol principal de la llengua, les escoles; i abans d’acabar el 2014 un informe ens explicà que poc més d’una quarta part de les converses que tenen lloc a Barcelona es fan en català.
La torna, ja ho sabem, és l’èxit indiscutible d’una immersió lingüística que ha provocat l’enfonsament de la fórmula Wert per garantir l’escolarització en castellà en centres privats: tres peticions i totes tres rebutjades pel mateix ministeri. Un fet que ha coincidit en el temps amb la Universal Periodic Review de l’ONU, que s’ha celebrat a Ginebra, i que ha tractat la discriminació lingüística de les llengües cooficials a l’estat espanyol. Al Palais des Nations, la imprescindible Plataforma per la Llengua ha presentat l’Informe ‘The Catalan case’, que recull 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. Hi som, sí, i dempeus.
Ara bé, potser toca parlar de la llengua en el marc d’aquest procés magnífic que estem protagonitzant perquè faríem malament d’arraconar-la com a reivindicació menor que podem postposar. La defensa del català com a llengua pròpia és perfectament compatible amb l’assumpció col·lectiva d’un futur país multilingüe en què l’espanyol –per raons històriques, socials i emocionals- tindrà un paper rellevant.
Hem assumit, interioritzat i demostrat que el procés d’autodeterminació no està limitat per les isòbares d’una llengua o l’altra. És una constatació magnífica. Però aquesta qualitat no ens hauria de fer perdre ni silenciar cap resposta a agressions i reculades lingüístiques que afecten el moll de l’os de la nostra personalitat col·lectiva.
Quan es limiten, retallen o conculquen els drets lingüístics dels parlants de la Franja, el País Valencià, el Principat o les Illes, es fa des d’una clara determinació política que té clar que esquarterar i amagar el català referma el projecte hegemònic espanyol.
