Però abans de continuar amb la disquisició setmanal —política i en clau nostrada—, hem de parlar dels fets de França.
Només s’ha de dir una cosa, em sembla: que l’únic que podem fer és persistir. Contra totes les violències, contra tots els fanàtics, religiosos o no, perquè qualsevol idea pot desencadenar la intransigència homicida. Els fanàtics no necessiten cap Déu: l’inventen a la mida de la seva poquesa mental, de les seves ànsies de fer mal o de sentir-se únics. Ara hi ha l’Islam en el mercat de les causes sagrades, però si no hi fos l’Islam s’apuntarien a qualsevol altra martingala: el puritanisme sempre actua de la mateixa manera.
S’abocarien a l’anticapitalisme o al nacionalisme furiós, o a l’anarquia violenta, o al suprematisme racista, o fins i tot l’ecologisme armat, la nova propensió ferotge que ens espera… Ara mateix és l’Islam: la ideologia més abastable i foscament fascinadora pels jovenots que volen fer mal, que no tenen altra cosa que creure que en la mort i la salvació ultramundana. A Alemanya estan veient, aquests últims anys, el fenomen següent: els joves cap rapats neonazis —alemanys de soca-rel— es converteixen a l’Islam!, i marxen a l’Afganistan o a Iemen a ensinistrar-se en les armes i el credo i tornen disposats a fer alguna absurditat, ara que això del nazisme ha quedat desarmat… Passen de fanàtics d’una cosa a fanàtics de l’altra: no hi ha reforma moderada possible. (Ja Hitler va ser el primer en anar a captar els primers nazis entre els comunistes més intransigents d’Alemanya.)
El més trist, però, és que els jovenots siguin francesos, o criats en una societat liberal i democràtica. Aquesta, sembla, que no els dóna una forta sensació de transcendència o de missió grandiosa, que alguna gent necessita per a sentir-se vius. No hi ha solució: per molt que es derroti l’islamisme, els propensos al fanatisme inventaran alguna altra cosa, alguna altra coartada mística o intel·lectual que els doni permís per a fer mal amb la consciència tranquil·la (no faltaran ‘intel·lectuals’ que els mostrin el camí i els donin sermons i els escriguin pamflets, manifestos i necrològiques).
Trets del fanàtic: 1) pensament binari (o blanc o negre), “qui no està amb mi està contra mi”; 2) incapacitat de canviar d’opinió; 3) resistència als fets o les evidències; 4) poques lectures o moltes d’idèntiques, que sempre reafirmen el mateix sistema de veure el món; 5) incapacitat de riure o d’ironia amb les pròpies conviccions; 6) menyspreu del sentits i de la sensualitat; 7) egolatria i egoisme; 8) propensió a la grandiositat i l’omnisciència; 9) odi al diferent; i 10) sobretot això: por. Por de l’enormitat d’allò desconegut, por davant tot el que són els altres, amb les seves diferències i idees i capacitat de posar-nos en dubte i treure’ns de punt… Por davant del món i de les seves enormes incerteses (el fanatisme és un infantilisme). (Per últim: també hem observat que aquí a casa nostra alguns han condemnat aquests assassinats amb la boca ben petita o torçada, no sense abans dedicar piulades —i articles— a criticar els Estats Units per la invasió d’Iraq!, culpable final de totes les coses… Ai, Déu meu. “Si ens ataquen és que som culpables d’alguna cosa”, això vénen a dir…)
(Tornem a Catalunya i a les cabòries sobiranistes, si us abelleix. Tot i que aquí podria acabar l’article, i fins ara…)
La demanda d’unitat —que sembla que dins el món independentista és el clam general i segurament majoritari— ara mateix es tradueix en no-res, és a dir, en tempteig propi de dies electorals, o en política d’etcètera.
Estem en any d’eleccions, cosa que afavoreix també totes les cartes als reis que puguem concebre amb una mica d’il·lusió. Durant aquest any que comencem, tot seran proclames de la por i de l’esperança, balanços trucats i discursos sense solta ni volta, i tot per a mirar de fer-nos oblidar els fets i concentrar-nos les més acolorides esperances en les meravelles que ens reserven les possibilitats del pressupost.
El PP ens voldrà enganyar un altre cop amb la farsa econòmica; i dirà que arriba el dimoni, vestit amb la cueta de Podemos o amb el somriure ferm d’Artur Mas i les seves raons democràtiques. El conservadorisme resignadament democràtic —abstractament autoritari, tot i que ara s’ompli la boca de llibertat d’expressió— mourà tots els exèrcits simbòlics, tot per fer front a Catalunya i a ‘la Revolució’: la vella història dels anys 30 del segle passat.
Els socialistes ens voldran fer creure que el PP és el dimoni escuat, encara que tots els fets confirmen aquesta hipòtesi. Catalunya té poc futur dins Espanya —mirin vostès el dibuix del tren centralista que han portat els reis europeistes al govern de Madrid: el corredor mediterrani passa per Badajoz…—, encara que la juguesca de la sortida de l’estat no sabem com enfrontar-la, amb unes institucions hostils i amb un sentit de la responsabilitat que obliga a no jugar amb el pa de les criatures i a deixar enrere les maniobres ferotges del tot o res, la DUI i les seves derives incertes… Així, per una banda, el marxandatge electoral es posa les piles, encara que seria ben bo que Catalunya enfrontés tot això amb unes altres dinàmiques.
Més enllà de la tristesa electoral acostumada i previsible, el moment català hauria de tenir unes altres exigències. Davant la negativa d’ERC de participar en una llista conjunta, sembla que Mas maneja la possibilitat de fer la seva pròpia llista, amb aquell seguit de noms independents que, en cas d’acceptar, podrien fer que tot plegat fes patxoca: la llista del President d’acord amb les conviccions que va anunciar a la seva conferència. Si aquesta llista guanyés, tot plegat seria més fàcil. ERC actua com si això de la independència s’hagués de fer contra ells mateixos, i per això tenen reticències a l’hora de sumar-se a fer-la possible. ¿Van ser independentistes fins que la independència va ser possible?
¿Potser que ERC, amb ganes de contraatacar, es planteja també un pòquer de noms ‘independents’ —fitxatges per veure qui és capaç d’arreplegar més independentistes de renom, més primeres figures entre intel·lectuals, artistes i paracaigudistes? Tot plegat està agafant un airet estrany i una mica patètic.
No es posen d’acord, però no és veritat que l’un actua com l’altre? En què quedem? Qualsevol acord serà ben vist? També podem dubtar-ho… L’acord ha de demostrar que tot el procés, d’ara endavant, no serà presidit per les traïcions ni per les ficades de pota ni per les al·lucinacions dels extremats —o dels freaks o dels xofers de la causa. I és aquí on podem fer el ridícul, com se sol dir, de manera estrepitosa.
S’hauran de prendre una torrentada de decisions, d’anar bé la cosa, i la credibilitat s’ha de guanyar des de la base, des del primer dia. Tota la Transició implica una certa germanor —seriosa, gradual, enraonada— en la voluntat de crear un estat que està barallada amb la política de cada dia. I tot sense caure ni en frivolitats ni en pallassades, perquè tot plegat està passat per un moment molt delicat.
L’èxit del procés passa per la serenitat, perquè la gent s’hi ha sumat quan ha vist que els més seriosos de cada casa començaven a pensar d’una altra manera —amb arguments i xifres i possibilitats abastables— i la hipòtesi sobiranista deixava de ser un somni romàntic i desaforat i començava a dibuixar-se com l’únic horitzó raonable que deixa a la vista aquesta Espanya ofegadora.
Ara bé, tot això pot deixar de ser així en qüestió de quinze dies —o de vint—. Si els més rarets de cada casa comencen a agafar un excessiu protagonisme, si les mestresses desenfeinades i sense formació política passen de comparses a directores d’orquestra, si la política, arrossegada per un sobiranisme més festiu que sever, es transforma en la seva pròpia paròdia, això del sobiranisme començarà a perdre adeptes, perquè per enlairar aquest coet es necessiten bons professionals, lideratges de veritat, prudència i gradualisme i menys dosis d’espectacularitat i d’ànsia mística.
El sobiranisme es desarà a l’armari un altre cop, i tornarem al qui dies passa anys empeny, fins que es tornin a trobar bons lideratges, plans decents i una Espanya que pugui admetre que la democràcia catalana té el seu propi dret a decidir, davant del qual no s’hi valen lleis o constitucions esgrimides com si fossin barricades.
Bé, fem bondat. I exercim el nostre dret ‘sagrat’ i il·lustrat a riure del sant i de la festa. Ja em perdonaran si m’he allargat massa. I fins divendres vinent.
