Els partits que avancen les eleccions perquè no han aconseguit els suports necessaris per esgotar la legislatura no sempre surten ben parats de l’aposta. En el cas grec les eleccions es van avançar després del moviment fallit del fins ara primer ministre, Andonis Samaràs, per imposar el seu candidat a la presidència de Grècia, l’excomissari europeu Stavros Dimas. L’aposta només va comptar amb el suport del seu partit i dels socialistes del PASOK, el soci menor d’un govern desgastat pels efectes del deute sobre l’economia grega i les imposicions de la Unió Europea.
Samaràs ha demostrat ser incapaç de conduir Grècia fins a la sortida del túnel, massa llarg al cap de tants anys de recessió, i amb ell ha arrossegat al fons del pou els socialistes de Venizelos, que no han pogut superar la crisi d’identitat que arrosseguen des que van fer coalició amb els conservadors i per l’escissió dels seguidors de l’exprimer ministre Georgios Papandreu, el fill del patriarca socialista grec, i tanmateix tacat per la corrupció i una gestió pèssima de la crisi. A partir de demà passat caldrà veure si Tsipras és un nou Beppe Grillo, que té més de xarlatà que de polític, o bé una solució real a la crisi grega. Prometre no fa pobre, diu la dita, i a l’oposició tots els partits prometen l’oro i el moro, com ja va fer Felipe González abans del 1982.
Ara que tothom es posarà a fer comparances amb el que pugui passar a Espanya, convé recordar que el sistema electoral grec és molt complex i especial, començant pel fet que el partit guanyador se li atorguen 50 escons de bonificació en un intent de garantir la governabilitat. Per obtenir la majoria absoluta, un partit o una coalició necessiten sumar almenys 151 diputats. Caldrà saber el resultat final de la jornada d’ahir per interpretar bé els resultats. Per governar cal alguna cosa més que ser la força més votada.
És per això que sóc dels que pensa que el que passi finalment a Grècia tindrà uns efectes relatius a Espanya i encara més relatius a Catalunya, que és el que realment ens hauria d’importar als sobiranistes. Ho dic perquè la gran temptació serà fer-li propaganda gratuïta a Podemos i a Pablo Iglesias, l’home que quan va a Grècia es posa a parlar en grec i quan va al Pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona no pronuncia ni una paraula en català perquè confon Nou Barris amb Vallecas i converteix una part de les classes populars catalanes en una mena d’immigrants perpetus. Coses de la sensibilitat “nacional” dels líders espanyols, ja siguin de dreta, d’esquerra o populistes, que és el seu cas.
Però més enllà d’això, les circumstàncies són molt diferents aquí que a Grècia, a pesar que puguin haver-hi factors que s’assemblin, com ara l’elevat índex de desocupació, que al país hel·lè és de més del 25%, molt semblant al català. Però el problema grec és haver d’afrontar un deute públic que equival al 175% del PIB: Grècia viu asfixiada pels 240.000 milions d’euros que va sol·licitar a la comunitat internacional per evitar la fallida i que haurà de tornar si no hi ha la condonació que reclama Syriza. El nostre problema és un altre. I arrenca del sistema autonòmic que estrangula les finances de la Generalitat i les fa dependents de l’arbitrarietat del govern espanyol de torn. L’austeritat catalana és volguda i induïda alhora. Vull dir que ha calgut aplicar unes retallades brutals perquè, d’entrada, les finances públiques no responen a l’esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya.
Tsipras ha sabut interpretar bé l’estat d’ànim de la societat grega davant la devastació social causada per la crisi. I ha sabut denunciar- ho. Els grecs estan tips d’un país dominat per la corrupció, el clientelisme i l’immutable poder de les grans famílies, el que inclou els socialistes del PASOK i de Papandreu. Aquest esperit de denúncia, de rebel·lió contra l’statu quo és la principal característica de tots els grups i dirigents alternatius que han anat sorgint aquí i allà, menys al “cor de la bèstia”, per dir-ho a la manera dels radicals, perquè a l’Alemanya de Merkel, que governa en coalició amb l’SPD, no hi ha cap partit que s’assembli als que triomfen al sud d’Europa.
A Catalunya, les enquestes electorals preveuen un creixement de Podemos si es fessin ara les eleccions a costa del PSC, d’ICV-EUiA i per la incorporació de nous votants. Però les mateixes enquestes preveuen un creixement d’ERC, l’esquerra nacional, i de la CUP, la coalició esquerrana més alternativa que no pas el partit dels professors universitaris espanyols o que Guanyem, ara que s’ha aliat amb l’establishment municipal ecosocialista que ha governat Barcelona durant tres dècades. I tanmateix, cap enquesta preveu que Podemos guanyi les eleccions catalanes convocades per al 27-S mentre sí que amenaça el PSOE, IU i fins i tot el PP. Deu ser per alguna cosa, oi?
El factor nacional forma part dels nostres conflictes i qui el menysté no pot guanyar mai unes eleccions a Catalunya, fins i tot encara que acceptéssim la tesi d’alguns politicòlegs de l’existència a Catalunya d’un comportament electoral condicionat per l’origen etnolingüístic dels votants. I és que quan un país té un sistema de partits propi, com és el nostre cas, és molt difícil que algú importi el del país veí. Calen moltes més hores de TV i que l’estructura social fos una altra. Això és el que passa entre Catalunya i Espanya. Així doncs, ni Catalunya serà Grècia el 27-S ni Pablo Iglesias és David Fernández, el líder més conegut de la nostra esquerra radical.
