La setmana passada vam veure a gairebé tots els mitjans resums de l’any que estàvem a punt de deixar enrere. Sempre és interessant fer una mirada als principals esdeveniments d’un any perquè segurament tindran molt a veure amb el que marcarà el proper. Així que, encara que sigui una mica tard, em permeto la llicència de fer el meu humil resum centrat en 5 paraules que d’alguna manera han influït en l’actualitat catalana del 2014.
Votar: L’any del tricentenari ha estat un any molt reivindicatiu. Vam començar el 2014 sabent que el dia 9 de novembre seria un dia significatiu pels catalans. El partit al govern tres de l’oposició pactaven que els catalans podrien expressar-se a les urnes el seu posicionament sobre la independència. El 9-N va tenir molts alts i baixos. El més alt ens dubte va ser la V de l’11 de setembre on es va mostrar el suport massiu que tenia l’opció de les urnes. El més baix les setmanes anteriors on la unitat es va esquerdar com un gerro com el mateix president va dir. Però el dia de la consulta també va ser un èxit. Va votar més gent de la molts es pensaven i els resultats van donar arguments i energia als independentistes per seguir endavant amb el camí cap a l’Estat propi.
Acord: l’any va començar amb la imatge de CiU, ERC, ICV i CUP junts per la causa del 9-N. Aquell va ser un acord discutit per molts per allò de fer una doble pregunta però molt celebrat per altres per allò de la unitat. De fet unitat podria haver estat una altra de les paraules del 2014 ja que el que el que hi ha al rerefons de tot plegat és la convergència d’accions i esforços en un mateix punt: la consulta del 9-N. Una vegada superat aquesta etapa (i ara parlarem de desacords) hi ha un acord més tàcit que explícit en que calen unes eleccions aviat. El partit que governa i els que van donar suport a la consulta ja no van a la una però encara es manté una fràgil entesa que existeix com a conseqüència dels resultats del 9-N. En altres paraules hi ha acord en que cal passar a la següent pantalla i aquí acaba el bon rotllo.
Desacord: als polítics catalans sempre els ha costat molt posar-se d’acord i encara més als que donen suport a la independència que sempre acaben trobant matisos per justificar el fet de no alinear-se amb les tesis o propostes dels altres. L’acord en la data i la pregunta va trencar-se quan el Tribunal Constitucional va desmuntar els plans del 9-N i es va haver de fer un procés participatiu que no era una consulta però simbòlicament sí ho era. Aquest enrenou va acabar amb el bon rotllo que mencionàvem abans i van volar moltes màscares. Finalment es van tancar files en no criticar el 9-N, en participar-hi i aparcar els desacords per més tard. Més tard és ara. I a dia d’avui, després d’haver escoltat conferències polítiques per marcar paquet, torna el llepafilisme polític. Les coses s’han de fer a la meva manera o m’enfado i no respiro. Jo encara penso que un dels primers titular del 2015 serà un altre acord però ara per ara els partits continuen en la fase de marcar paquet pre-electoral.
Europa: El 2014 va ser un any electoral. No ho va ser tant com ho serà el 2015 però les europees han canviat el panorama molt més del que acostuma a passar. Per primer cop des de temps immemorials ERC guanyava unes eleccions fet que molts volen veure ja com una tendència (que moltes enquestes avalen). Per altra banda les europees van veure néixer (políticament) el totpoderós Pablo Iglesias i els seus cercles concèntrics de Podemos. Hem acabat el 2014 amb sobredosi de Podemos i ara sembla ser el rival a batre per tothom. I tothom vol dir els sobiranistes a Catalunya i els dos grans partits a Espanya.
Corrupció: Un any més aquesta paraula ha inundat els mitjans dia sí, dia també. En un país on el modus operandi el va marcar Lazarillo de Tormes continuem vivint un degoteig de casos on les persones que el poble escull per representar-los s’aprofiten del poder en benefici propi. No tots, està clar, però masses. El 2014 però passarà a la història per ser el que va acabar amb el mite del Gran Barrufet Català. Jordi Pujol queia del pedestal enduent-se pel camí tota la seva família i una ferida en l’orgull de molts catalans i de més convergents. El cas Pujol ha estat la cirereta podria del pastís de la corrupció. Una realitat que no sembla que el 2015 hagi de canviar.
Dit això porteu-vos bé que els Reis ho veuen tot. Aquest 2015… Que tinguem sort!
