S’acosten eleccions demolidores. Aquesta vegada hi ha moltes coses en joc. Com ara, el futur immediat del procés sobiranista a Catalunya. O el bipartidisme i l’estabilitat a Espanya. La transgressió és molt més forta a Catalunya. Si els partits independentistes no la frustren. A Espanya n’hi pot haver, però molt més moderada. Hi ha analistes, ingenus, que proclamen que allà s’acosta una segona transició cap a no diuen exactament on. És més que dubtós. A Grècia l’esquerra vés a saber fins on de radical representada per Syriza ha anat graduant les propostes. Si guanya, podria moderar-les encara molt més. L’alarma d’Alemanya davant la victòria del partit que lidera Alexis Psipras pot ser només una estratègia per evitar precisament que guanyi. Però després arribarà el moment dels acords. Volt abandonar Psipras l’euro? Realment considera que Grècia se’n podria sortir sola amb un retorn a la dracma? Quina devaluació hauria de suportar la moneda recuperada fora del paraigua alemany? Guanyarien o perdrien els grecs si es deixen endur per un nou patriotisme autàrquic?
També els compromisos de Podemos des del seu primer manifest de gener de 2014 han anat perdent grapa i malícia. Darrerament tot són ambigüitats. Fins al punt que ara mateix ningú no sap si el partit que lidera Pablo Iglesias proposa mantenir la monarquia o substituir-la per la república. Es pot acabar amb “la casta” i regenerar el sistema democràtic espanyol si es manté Felip IV com a monarca constitucional? En tot cas, Podemos hauria de dir-hi la seva. I no ho fa. Amaguen tots els asos que poden espantar els vots més porucs. Des de la prudència absoluta –encara n’hi haurà més si guanyen– la “regeneració” no serà tan radical. Potser ni n’hi haurà. Això sí, es podria acabar amb la corrupció. Almenys durant el primer mandat electoral.
Sigui com sigui, en les eleccions que s’acosten n’hi ha que quedaran descol·locats. El PSOE, per exemple, que, mentre Podemos es modera, va radicalitzant-se amb un discurs cada vegada més curiós. Diu ara Pedro Sánchez que s’ha de discutir el deute públic espanyol. Ho farà ell? Com ho va fer José Luis Rodríguez Zapatero? El primer secretari del PSC ha anat encara més lluny. Afirma Miquel Iceta que una part del deute d’Espanya i de Catalunya no s’ha de pagar. Si és del de Catalunya, d’acord. L’assumirà l’Estat espanyol. Si és del d’Espanya, la cosa es podria complicar molt. Els socialistes, espanyols i catalans, fan tentines, amb permís del gran Quim Nadal. Diu també el primer secretari del PSC que, “si el resultat electoral no és bo, el meu càrrec està a disposició del partit”. A disposar. El resultat electoral, senyor Iceta, no pot ser bo. Perquè el PSC quedarà en terra de ningú en el debat sobiranista i a mercè de Guanyem en les pròximes municipals. Que no sigui res.
