El país que jo somio és aquell en què el president i el cap de la oposició tenen sentit d’Estat i arriben a acords de mínims. Ni que sigui arribar a l’acord de no fer-se la traveta perquè l’important és caminar plegats. No cal que siguin amics de l’ànima, només cal que pactin aquelles coses en què és millor anar junts per ajudar el bé comú. I que ho facin des de la sensatesa, l’empatia i la cordialitat. I el patriotisme, és a dir, que pensin amb la pàtria, com fan els patriotes de totes les pàtries del món. Com l’espanyola sense anar més lluny.
El país que jo somio és aquell en què hi ha progres, liberals, conservadors, i demés, i tant!, però tots tenen en comú que defensen el marc comú. Mireu França. El país que jo somio l’imagino evidenment lliure d’atemptats però si mai l’esgarrapa la urpa del fanatisme, el país que jo somio és aquell en què un primer ministre socialista crida al Parlament que el seu país està en guerra contra el terrorisme i no per això és menys socialista. Al país que jo somio la llibertat d’expressió i la llibertat de religió formen part d’un mateix tot de convivència. No hi tenen lloc els bàrbars (bàrbar = mato si no penses com jo). Però si mai en pateix els seus atacs, el Parlament del país que jo somio culmina el minut de silenci cantant l’himne nacional a capella.
I és que al país que jo somio la seguretat no és patrimoni de les dretes ni l’ecologia de les esquerres. Es poden defensar les mesures antigihadistes des de la socialdemocràcia i les energies renovables o els carrils bici des del liberalisme. I no passa res. Al país que jo somio els polítics pensen en l’educació com un dels seus bens més preuats i procuren uns continguts a les aules vinculats a la realitat i no pas a la voluntat ideològica del Wert o del PSOE de torn. I tornant a allò de la barreja ideològica, no passa res per explicar el Nadal des del laicisme del país que somio. Un país socialment just, econòmicament pròsper, políticament lliure i culte, amb una cultura i una llengua pròpia capaç de posar un petit cristall al mosaic mundial. Per fer això, el món està organitzat de tal manera que o tens un estat o el país només t’apareix en somnis.
Al país que jo somio Rodalies Renfe funciona amb la puntualitat suïssa dels Ferrocarrils de la Generalitat, els pacients no es moren mentre els traslladen però tampoc es fa demagògia barata amb la salut pública. Perquè al país que jo somio els polítics practiquen el noble art de la política i no s’escuden en intoxicadors ni trencacames professionals.
En definitiva, el país que jo somio s’assembla més al d’aquesta setmana que no pas al de la passada.
Ara sí, Feliç Any Nou.
Bonus track:
Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé !
Contre nous de la tyrannie
L’étendard sanglant est levé
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras.
Égorger vos fils, vos compagnes!
