Aquesta setmana que n’Alícia Sánchez Camacho ha tornat a fer-se notar (en sa línia…) ha demanat entre altres coses unitat als partits unionistes. Sense que serveixi de precedent els diré que la idea té la seva lògica, admetem-ho. I bé, tot i que (com la resta de mots que pronuncia) això no és més que un eslògan tàctic per mirar de quedar com la més espanyola enfront de Ciutadans i per mirar d’enfonsar encara una micona més el PSC, el cas és que no tinc cap dubte que en desenllaçar les diferents cites amb les urnes de 2015 aquesta (PP-C’S-PSC) serà una aliança que veurem. I segurament quallarà força sobretot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és allà on en més d’un cas (i de dos) aquests partits podran sumar. Podemos no s’hi afegirà per allò que són l’alternativa al PP, cosa que els socialistes van perdent amb tota la resta de l’equipatge.
És així de cru però un PSC que va ser referent del catalanisme viu de fa temps bàsicament abocat a mirar de fermar poder municipal al cinturó metropolità. A Barcelona, com a excepció, mirarà de fer-ho de la mà d’un Jaume Collboni que podria sumar amb CiU i Esquerra, amb Trias i Bosch. Així podria annexar de nou una imatge d’utilitat i d’institució al màxim nivell municipal, i amb un biaix centrat i catalanista. Però això diuen les enquestes que ho faria, en el millor dels casos, com a tercera força al consistori, amb moltes opcions de quart o vagin vostès a saber. Això sí, Barcelona a banda, els companys de camí que es dibuixen a l’horitzó del PSC són en Rivera i n’Alícia. I ella que hi va jugant. Sense manies. I així de tibant que tenim a un Miquel Iceta que ahir al Parlament va perdre el seu habitual posat flegmàtic en el seu diàleg creuat amb el president Mas.
PSC i PP. PSC i PSOE. Quins companys de ruta que s’han anat a buscar els socialistes catalans… o què cruel que ha estat el destí amb ells. Tot i que diguin-li destí o diguin-li , en terminologia Alfonso Guerra, un país que ja no el coneix ni la mare que el va parir. I els socialistes que persisteixen amb un xip del segle passat, d’un país que ja no és, quan contra el PP ells vivien molt millor i a Madrid tenien algú amb vista que sabia com generar expectatives d’alguna cosa plausible a uns catalans encara no prou escaldats. Avui tenen n’Alícia a l’horitzó i en Pedro Sánchez de líder.
Ara! Diuen que no hi ha mal que duri cent anys, i ahir que n’Alícia es queixava que a TV3 la treuen poc, vaig llegir les conclusions d’un informe que diu que no, que la veiem força sobretot si atenem a la seva representació al Parlament i si la comparem amb líders com un Oriol Junqueras que estaria clarament infrarepresentat en els informatius del canal català. És a dir, que el problema no és que n’Alícia surti poc als mitjans, sinó que com més surt, pitjor. Igual com un Pedro Sánchez que no para de mostrar-se i que com més el veus menys ganen et vénen de votar-lo ni que sigui remotament o en una altra vida. Així que per al PSC encara queda esperança. A en Pedro i n’Alícia els agrada més una càmera que a mi sucar pa a la salsa. No està tot perdut, Iceta. Tot i que en les municipals que són a tocar ells siguin del poc que et quedi per surar.
