L’emissió de Ciutat morta i la cridòria que se n’ha derivat han deixat unes costures obertes ben evidents. Uns descosits que denuncien febleses estructurals en la societat catalana. Convé enumerar-ne uns quants, els més preocupants:
Primer. Hi ha una part de la societat catalana que desconfia profundament de les institucions encarregades de preservar l’ordre i la seguretat públics. Cal situar l’origen d’aquesta desconfiança en el paper que policia i tribunals van tenir durant el franquisme. Però aquesta policia ara és catalana i democràtica. Depèn de la voluntat i del bon govern als ajuntaments i la Generalitat. Si no funcionen com cal, cal pressionar els seus responsables polítics perquè així sigui, però no s’han d’estigmatitzar castigant-les amb la desconfiança permanent.
Segon. Hi ha una part també de la societat catalana, potser la mateixa, que, per contra, es decanta sistemàticament de part dels fronts anomenats alternatius. Sempre que hi ha un conflicte, un enfrontament, donen tota la credibilitat i tota la complicitat a aquells que es proclamen lluitadors contra el sistema. Sense parar-se mai a pensar si els acompanya la raó. Encara que tinguin al davant evidències d’excessos o agressions injustificables. “Al remat –conclouen–, sempre és més eficaç i contundent la violència del sistema”. Quan així ho diuen mai tenen en compte que ells també en formen part, del sistema. Del sistema de llibertats i prestacions socials. Potser alguna vegada haurien de respondre dues preguntes. Si tothom es decantés per opcions alternatives i gens productives, quins ingressos garantirien la despesa social, a la qual no renuncien els que mai hi ha contribuït? I si al final guanyés la intransigència, la que denuncia amb tanta convicció “el sistema”, guanyarien la democràcia i les llibertats?
Tercer. Els activistes antisistema afirmen una vegada i una altra que els mitjans de comunicació els silencien. Però mai no reconeixen l’altíssim grau de complicitat social de què gaudeixen. Una gran part de periodistes i mitjans catalans els donen més aire que asfíxia. El discurs hegemònic en aquest país, el que més es deixa sentir, els beneficia més que no els perjudica.
Quart. Després de gairebé quaranta anys de democràcia, els equips de govern de l’Ajuntament de Barcelona han estat incapaços d’abordar i resoldre els greus problemes que es deriven de la persistència de xarxes d’interessos corporativistes i endogàmics dins la Guàrdia Urbana. Uns interessos defensats per grups sovint de caràcter autoritari i agressiu. El fenomen encara és més inquietant quan es considera que quasi en tots aquests anys els equips de govern al consistori que ho han permès s’autoproclamaven d'”esquerres” o de progrés.
Cinquè. Ni Espanya ni Catalunya han resolt la xacra dels maltractaments que perpetren els diferents cossos de seguretat en casernes i comissaries. La justícia mai se’ls ha pres seriosament, malgrat les denúncies constants d’organismes internacionals solvents, com ara Amnistia Internacional. Sembla que una part de l’opinió pública es resigni a acceptar l’ús d’aquesta violència injustificable com un mal necessari, sobretot quan les acusacions són de terrorisme. Conseqüència d’aquesta anomalia és la persistència d’un tribunal d’excepció increïble en un sistema democràtic com ara l’Audiència Nacional.
Sisè. El funcionament de la justícia espanyola és inquietant. L’aplicació sistemàtica del criteri de veracitat aplicat a segons quins agents o instàncies de l’ordre públic és una font segura d’injustícies. Perquè aquest criteri massa vegades vulnera la presumpció d’innocència.
Setè i darrer. Es fa difícil mantenir debats ordenats i sensats en una societat, com la catalana, en què els que més protesten per l’autoritarisme del sistema són encara més intransigents en les pròpies opinions i actuacions. Tant se val que algú hi coincideixi en alguna denúncia o en una part dels seus arguments. Si qui s’expressa no els dóna la raó del tot, el castiguen amb una agressivitat verbal que no té res a envejar a la que perpetren les instàncies més infames del poder.
