Les atrocitats comeses pels règims instaurats per Mussolini, Hitler i Franco van ser tan sanguinàries, que gairebé han endolcit totes les violacions de drets més moderades que van cometre. Es pot dir que el llistó de la malignitat el van posar tan alt, que gairebé sembla que tot el que en queda per sota és innocu. Però no és pas veritat. I això és un perill, perquè ens desarma, ens fa indolents i submisos, i fa que avui no ens escandalitzi ni la promulgació de lleis feixistes, ni la satanització de principis democràtics, ni la criminalització de drets fonamentals. Diem que “no hi ha dret”, sí. Però d’aquí no passem, i el compliment de lleis feixistes ens fa còmplices dels qui les redacten. L’anomenada ‘llei mordassa’, aprovada recentment al Congrés espanyol per mitjà de la majoria absoluta del Partit Popular, és una llei feixista, i, per a qualsevol demòcrata –ho entén, senyor Espadaler?–, incomplir-la hauria de ser una qüestió de principi. Això no treu –esperem-ho– que europarlamentaris com Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras s’encarreguin de denunciar a Brussel·les el paroxisme totalitari a què està arribant el govern espanyol en contra de les llibertats individuals i col·lectives.
D’acord amb la llei mordassa, ningú no podrà fotografiar cap policia, ni tan sols si està apallissant algú o cometent un crim. El policia, d’acord amb la mentalitat feixista, s’erigeix en un ésser superior amb impunitat d’acció, i el ciutadà esdevé un element sospitós per naturalesa, com en la dictadura franquista, i qualsevol presentació de prova gràfica pot ser multada amb 30.000 euros.
De res no serveix, per altra banda, que l’article 15è de la Constitució espanyola digui que ningú no pot ser sotmès a “penes o tractes inhumans”, i que l’article 21è especifiqui que “es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes” i que “per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia”. La llei mordassa legalitza la cadena perpètua i obliga les persones que facin una reunió al carrer a demanar-ne permís. Si no ho fan, la llei preveu sancions econòmiques. En un Estat policial, el ciutadà sempre és sospitós.
La llei mordassa, però, encara va molt més lluny i criminalitza tota persona que gosi blasmar un desnonament o un abús d’autoritat policial, o que es manifesti davant del Congrés o del Senat espanyols, encara que sigui pacíficament. Igualment dóna potestat a la policia per fer “devolucions en calent” dels immigrants que arribin a Ceuta i Melilla, i, com en la dictadura, obliga tota mena d’espectacles a reservar una fila zero per a policies, guàrdies civils i altres autoritats que –parem compte!– podran ordenar suspendre l’acte en el moment que vulguin si hi ha alguna cosa que no els agrada. Qui gosi oposar-s’hi podrà ser sancionat amb 30.000 euros.
Com deia abans, el feixisme no és només el resultat d’alguns dels episodis més tenebrosos de la humanitat; el feixisme és també una ideologia que es fa present en les estructures de poder d’estats mancats de cultura democràtica com l’espanyol, fins a l’extrem d’atorgar un valor religiós a la nació –”la unitat d’Espanya”– o de criminalitzar el dret de vot i la llibertat d’expressió. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el feixisme d’aquesta diàfana manera: “ideologia política l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.” i “l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una persona o a un grup”.
Le llei mordassa és filla de tot això. És una llei feixista que viola drets humans; que converteix el ciutadà en un súbdit; que consagra la ‘presumpció de veritat’ de la policia –en el sentit que la seva paraula preval per damunt d’acusats i testimonis–; que imposa l’ordenament penal franquista –contra les peticions de la Unió Europea i d’altres països– a fi de restringir el dret de vaga i satanitzar la protesta laboral, que permet tractar els immigrants no pas com a éssers humans, sinó com a escòria –sense dret a assistència lletrada i sense verificar si són menors d’edat o refugiats–; i que atempta contra la integritat física i mental dels presos, ja que la cadena perpètua conculca el dret a la reinserció del reu, li nega el retorn a la societat, li lleva tota esperança, l’enfonsa en la desesperació i no li deixa cap més sortida que la fuga, la revolta o la violència contra tercers o contra si mateix.
La llei mordassa, com totes les lleis feixistes, no és res més que una expressió de l’aversió del totalitari a la llibertat. La llibertat individual i la llibertat col·lectiva. Per al feixista, l’individu és un ésser inferior i imprevisible que cal tenir ben fermat i contra el qual tota previsió és poca. La repressió, per tant, s’exerceix ‘per la seva pròpia seguretat’. Cal un Estat policial que en tingui cura i que redueixi tota rebequeria a la mínima expressió. I una manera de fer-ho és espantant la gent. La gent espantada és submisa i manejadissa. En realitat, tanmateix, darrere d’una llei mordassa, com darrere de tota prepotència i arrogància, no hi ha res més que por. I també molta covardia i un gran complex d’inferioritat. El feixisme no és res més que això: covardia, acomplexament i por. Molta por.
