Tenim eleccions a l’horitzó! Unes quantes… Com diria la cançó ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Fa uns mesos tothom pensava que votaríem per renovar el Parlament català abans que per renovar els ajuntaments però no ha estat així. Sóc dels que pensa que aquest ajornament és una petita victòria d’Artur Mas però no parlarem de qui ha cedit més o de qui ha estat el guanyador d’aquesta última negociació. El que vull destacar és la negociació en si que segons el meu humil punt de vista s’ha portat de la pitjor manera possible. Però no només aquestes darreres setmanes sinó des de fa mesos.
Quan dic fa mesos vull dir abans del 9N. A veure, no em puc creure que les quatre formacions que van donar suport a la consulta no auguressin una negativa per part Tribunal Constitucional. No cal ser un hàbil estratega polític per veure que des de Madrid no posarien les coses fàcils. Malgrat tot quan, efectivament, van arribar les “males notícies” es va actuar com si la cosa els vingués de nou. Ho recordareu. Va ser quan la porcellana es va esquerdar. Tan difícil era negociar una sortida conjunta del problema? No era prou evident que s’arribaria a aquell punt? No hagués estat millor haver-ho preparat? Doncs en aquell moment ja es va fer evident que la unitat no era tan forta com es preveia. Després de dies de ridícul polític es va tirar el 9N endavant amb un resultat satisfactori per l’independentisme. Aquest èxit també era més o menys previsible tenint en compte les mobilitzacions massives dels darrers anys i és per això que potser també hagués estat bo preparar el següent pas amb una mica més d’encert.
Era inevitable anar a unes eleccions. Tothom ho deia. Per aquest motiu considero que va ser una pèrdua de temps i una marcada de paquet innecessària la col·lecció de conferències polítiques que van fer els líders dels partits catalans per opinar en públic sobre com havia de continuar el procés. Tots a ensenyar les cartes i pretendre que la seva opció fos la bona. Nou error! Amb la CUP i ICV ja fora de “la unitat” la patida de pòquer era entre dos. I una vegada més van portar les negociacions de la pitjor manera. Amb un nou rècord de vergonya aliena. Amb una gesticulació i un victimisme fora de lloc. Amb filtracions i punyalades a l’esquena rocambolesques. Aquells dies jo m’imaginava Rajoy fregant-se les mans veient com els mascles alfa del sobiranisme lluitaven en públic per ser el cap de la tribu. Vaja un espectacle lamentable que estic segur que ha fet baixar més d’un del carro de l’independentisme perquè ha donat la sensació que, més que pel país, els polítics (un cop més) miraven pels seus interessos i els del seu clan.
Després tot són carícies i afalacs però el mal ja està fet. I per si no havia quedat clar amb aquesta dissertació aclareixo on vull anar a parar amb tot això: no han estat a l’alçada. El costat més lleig de la política és el que ha predominat. I la negociació no han acabat. Queda molt, però molt, per pactar encara. Així que espero que en els propers mesos les negociacions es facin sense aixecar polseguera. Si no més i més gent s’apuntarà a allò que en diuen la desafecció.
