Diumenge el Puntavui em publicava un article, que ahir citava aquest mitja (El Singular), sobre el meu recolzament a l’Estratègia de Mas enlloc de la d’Esquerra per desencallar el procés. En resum el que deia i ratifico és que em mereix molta més confiança l’estratègia de Mas que l’altra i això vol dir que m’inclino clarament per una llista unitària amb societat civil i no per llistes separades.
Dit això i donat el ressò que ha tingut l’article per Twitter vull desenvolupar millor la idea i avançar una mica més.
Deixin-me posar en antecedents que he dedicat durant els darrers 6 anys milers d’hores al procés, he estat involucrat en el desenvolupament del full de ruta del CCN creat amb el nom de Dmenys1, l’estiu de 2012 abans de la gran manifestació, i que s’ha mostrat que fou molt avançat i encertat vist els esdeveniments. Dit ràpidament, el CCN proposava un gran acte de sobirania (tingué lloc entre la manifestació 11S i les eleccions del 25N), la preparació de les estructures d’Estat, principalment la hisenda, i l’assegurar el reconeixement internacional, darrer pas important i clau pel procés.
Permetin-me recordar també que el CCN és segurament la única entitat d’aquest país que ha provat això d’incorporar-se a una llista independentista com a societat civil. Ho varem fer a les eleccions del 2010, primer dins del pacte Carretero-Laporta, que malauradament acabà en dues llistes com RCat i SI amb els pèssims resultats que tots sabem, justament per manca d’unitat. El pitjor d’aquella experiència és que el CCN es va trencar literalment en dos (la part a favor de Solidaritat i la resta) i va costar més d’un any per recuperar-nos i tornar a ser una entitat mínimament “creïble”.
Fets aquests aclariments i donada la brevetat que requereix un article, el meu posicionament actual és el següent.
Primer. Per aconseguir el reconeixement internacional que és millor? Una llista unitària o dues llistes separades? Tothom diu que l’important és el nombre de diputats o vots que representin la majoria, i és cert, però també ho és que si els dos partits principals del país s’uneixen per assolir l’objectiu la majoria és molt més sòlida. Ningú pot temptar un dels dos a canviar d’opinió en cap moment, i per tant la qualitat de la majoria és molt més bona. A nivell internacional la seguretat en qualsevol pacte d’aquest tipus és clau i calen majories molt amples i sòlides, més amb un Estat com l’Espanyol que intentarà dinamitar-les abans i després que assolim l’Estat. Aquest és un punt clau i no se li dona prou importància.
Sumin a això el fet de la societat civil dins una llista transversal. En aquests moments, i després del merder que s’ha creat aquests darrers dies, estic convençut que la majoria de candidats a de la societat civil han desestimat l’opció. Jo ho he viscut i els asseguro que quan vaig haver d’acceptar anar a la llista de RCat perquè no podia ser una unitària amb Laporta, la meva decepció va ser absoluta. De fet tots els del CCN ens hauríem d’haver retirat de les dues, va ser una gran errada. Avui, seria un greu error fer una llista del President, o de CIU amb gent de l’ANC o d’Omnium en un sol partit o en els dos separats. Espero que això no es faci, perquè seria també el preludi del trencament d’aquestes entitats. Ho he viscut i n’estic convençut.
Segon. La unitat és un be molt preuat en política, no sabem l’efecte que pot tenir una hipotètica llista conjunta, però és evident que el que tenim ara és tot el contrari i el desànim col·lectiu és evident. Jo no sé qui és el culpable màxim d’aquesta situació perquè no estic al dia de les negociacions, però els puc assegurar que quan va haver l’intent d’unitat per les Europees, primer ICV i després ERC van fer fracassar aquesta opció. El CCN vam apostar molt fort per la unitat i vam avisar que si no és feia el procés quedava ferit de mort. El temps està demostrant que teníem raó, i ara si no s’acaba pactant, la ferida serà molt més profunda, no mortal perquè el poble de Catalunya és molt fort (com ha demostrat durant segles) i aguantarà. Però preparin-se per uns quants anys d’espera.
Torno ara al meu article de diumenge. El President Mas fins ara, sota el meu humil punt de vista, ha encertat tots els passos importants del procés si tenim en compte què és Catalunya. Pensar que som un poble amb 5 milions de votants de les CUP és una barbaritat com ho és pensar que ho som de CIU, però el que més s’assembla a la majoria és allò que la majoria ha votat sempre, i no s’enganyin, el nostre país és convergent de mena. En el sentit de prudent, pacífic, mesurat, també de perseverant i ambiciós. Aquest procés ha de seguir els esquemes de la majoria. Si volen una independència exprés, tindran un 20% de població contenta i la demés es posarà molt nerviosa, si volen un federalisme, n’hi haurà un 20% de contents però la resta remaran en contra, si volen una independència irreversible però tranqui-la, tindran més del 50% del país. Això és Catalunya i no es pot oblidar. Si fóssim bascos el procés seria un altre.
Ai las, però si la proposta de la unitat l’han d’acceptar dues parts, una de les quals no hi vol entrar de bon grat, aleshores ho té fàcil buscant maneres d’evitar-ho. I això és el que jo crec que està passant. Esquerra s’ha carregat l’estratègia de la majoria (50 diputats vs 24 si comptem la CUP, a l’espera que ICV s’aclareixi). Però a més es carrega l’estratègia de Mas la única persona que té informació total de com estan les estructures d’Estat, les pressions de Madrid, les incipients relacions internacionals i un sense fi de detalls importants.
Tercer. La societat civil té un paper clau en aquest procés, però no sempre és el mateix. El CCN vam tenir un paper cabdal per despertar consciències els anys 2009 a 2012 en que va esclatar la majoria al carrer. L’ANC i Omnium han liderat el pols per portar els partits principals cap a la independència, però ara aquest ja no és el paper que toca fer a aquestes entitats. Ara estem a la fase d’Estratègia final i no es soluciona fent cassolades o TT’s mundials. Es tracta de conèixer a fons que està passant, gestionar-ho des de la màxima imparcialitat i denunciar en un despatx tancat aquell que no fa el que ha de fer pel be del procés. Si no accepta la pressió, cal sortir del despatx i explicar-ho als mitjans.
Però en cap cas la societat civil ha de fer el que els toca als polítics fent llistes electorals, això seria el pitjor dels errors del nostre procés. Porto anys coneixent les entitats per dins i tenen molt bona gent, molt bona voluntat, molt bona feina impagable, però estem parlant que cal fer alta política contra un dels estats més durs d’Europa. No ens vulguem enganyar, fins i tot les CUP porten dècades fent política local, qualsevol llista de la societat civil necessitaria de 10 a 15 anys per ser prou madura i sòlida pel que hem de fer. Son ells, els polítics, qui han de resoldre el problema, i si no ho saben fer els que hi ha ara, cal canviar-los. I si el procés dura més temps, caldrà que cada vegada que foragitem uns polítics que han obrat pensant en ells i no en el país, els posem vermells o del color que sigui, per haver-nos frenat. Però recordem que portem 300 anys així, en podem aguantar alguns més, però el que no podem és fallar.
Acabo. Aquest procés és irreversible, no sé si l’acabaran Mas i Junqueras, si sé que l’any 2011 els dos volien com a proper pas un pacte fiscal, per cert, igual que Omnium (l’ANC no existia). Ningú pot posar cap argument sobre la taula fent esment del seu passat, perquè tots son per oblidar. El procés va començar el 12 de setembre de 2012 i tant CIU com ERC i CUP han anat de la ma. Ara el que cal és pensar en el futur, en el demà mateix i trobar un acord per desencallar aquesta situació i fer-ho des de la màxima unitat. Si no hi ha unitat per fer les eleccions abans de les municipals caldrà fer-les més tard, però de cap manera hem d’anar a unes eleccions sense la mínima unitat que avui impliquen CIU, ERC i la societat civil. Tot i així, quan això es produeixi l’Estat intentarà evitar-les amb una nova llei de partits, ja que serà inconstitucional, però això és una altra pantalla i ja arribarà.
Tinguem confiança en nosaltres mateixos, no ens queda més remei, i tinguem paciència per superar l’ impàs actual i els entrebancs que ens posarà l’Estat. Estic convençut que ho aconseguirem.
