La victòria de Syriza en les eleccions gregues, i la seva –molt pensada i ben silenciada—coalició governamental amb els Grecs Independents de la dreta de pedra picada, ha posat sobre la taula el tema de cap a on hem de mirar en qüestió de sobirania nacional. A Espanya, per exemple, els companys de viatge de Syriza s’estaran molt de dir en veu alta el que pensen que els espera, si arriben al poder sense majoria absoluta, val a dir, amb qui haurien de formar un possible govern per fer fora els detentors del règim del 78. Abans de res, però, hauran de fer-se amb la quota de vots de PP i PSOE que impedeixi a aquests de formar una “unió sagrada” per assegurar el pa de casa dia a tota la gent que en depèn. Mentrestant les possibilitats de formar parelles de ball són les que són, i no sembla pas que UPyD (professionals de la política fins al moll de l’os) o EU (rivals per l’esquerra) tinguin gaires números per ser trets a ballar. Les travesses aposten per C’s com el tiquet amb més possibilitats d’entrar amb Podemos en el joc de les noves majories -tot plegats nois joves, regeneradors i sense ombra del 78. Amb la sobirania espanyola fortament desplegada cap endins, i molt flexible cap enfora per negociar amb Brussel·les, els joves turcs de la política espanyola podrien anar tirant de la rifeta de l’Estat.
Com que aquesta perspectiva no té futur a Catalunya, els partidaris que les coses d’aquí ens les resolguin des d’allà, sense que el seu règim trontolli i les molles continuïn repartint-se com de costum, veuen en Podemos la doble solució per rearmar l’Estat enfront de la gent enfurismada i per mantenir la unitat d’Espanya amb alguna cataplasma constitucional que mantingui Catalunya en posició subordinada. El problema és que haurien d’eliminar del tauler les classes mitges políticament rearmades i suprimir la iniciativa de CiU (via Mas) en el tauler per tal que les masses de població incertes, desarrelades, o deixades de la mà de Déu per l’Estat, caiguessin com a figues madures al sac de les “esquerres espanyoles” procedents de Vallecas -a les quals, per cert, igual que a les “esquerres catalanes”, la coalició grega els ha caigut com una llosa, perquè l’esment de l'”abraçada” a la Vall d’Hebron ara sembla un acudit de Jaimito, una broma de cafè de poble. En efecte: que a Grècia uns euroescèptics d’esquerres s’abracin amb uns euroescèptics de dretes, encara es pot pair: al cap i a la fi, els uneix l’obligació de refer un Estat que tregui la gent de la misèria i, a més, necessiten Europa. Però que, a Catalunya, uns independentistes d’esquerres que creuen en la gent mobilitzada i autoorganitzada, i no en l’Estat-patró ni en l’Europa dels mercats, s’abracin a un fervent europeista de dretes, els costa més d’empassar, a la gent de l’altiplà. No entenen que, aquí, no es tracta de canviar el personal de l’Estat –el seu, l’espanyol-, sinó de crear-ne un. I per fer-ho ens cal tota la gent, la que alimenta la locomotora del tren que ens ha de permetre avituallar-nos d’estació en estació. De combustible, n’hem emmagatzemat a dojo, els últims anys, ens en queda molt per consumir, i tenim maquinistes i fogoners. Però la ruta va per trams i es fa a mesura que correm. Que no ens tornin a desviar els guardabarreres de torn.
