Conec l’Albert Rivera des del 2010. Vaig seguir la campanya electoral de Ciutadans a les eleccions al Parlament per Catalunya Ràdio. Ell acabava de ser pare d’una nena preciosa i jo només li portava uns mesos d’avantatge en això de portar nens al món. Parlar de la paternitat i de les preocupacions pròpies de novells va derivar en una relació més que cordial. A ell li fascinava el fet que a vegades hagués de fer cròniques de 12 segons, una absurditat fruit d’aquesta absurditat que es diuen “blocs electorals”. A mi em fascinava que, conscient d’aquest topall de 12 segons, fos capaç de fer-ne servir només 5 per colar un missatge.
D’aquella campanya electoral n’ha quedat una relació personal que intentem regar sobretot a base de whatsapp’s. Una foto dels nens per aquí, un ‘feliç aniversari’ per allà i abraçades sonores cada vegada que –si els platós de Madrid li ho permeten- passa per la ràdio. Jo sé com pensa ell, ell sap com penso jo. Ell vol carregar-se la immersió lingüística jo sóc autor del llibre “Doncs jo ara votaré sí”. I malgrat això hi ha espai per la concòrdia. Quan parlen de l’oasi català, crec que és això, no pas la suposada omertá que –segons ell mateix- hi ha a Catalunya per tapar-nos les vergonyes i que cada dia que passa queda desmentit. Que al Parlament hi hagi una comissió Pujol i al Congrés no hi hagi una comissió Bárcenas demostra que l’oasi és a Madrid i no a Catalunya.
L’Albert Rivera té una concepció de Catalunya diferent a la meva. Jo la concebo com una nació amb dret a decidir si vol esdevenir un estat i ell considera que és una comunitat autònoma que no pot decidir res si no és amb el concurs de tota Espanya. No crec que es consideri catalanista en el sentit clàssic del terme. Però tal com dic això també us asseguro que mai s’ha fet dir Alberto per obtenir rèdit electoral. És més, en alguna ocasió ha corregit a l’interlocutor que se li ha adreçat així. Ell es diu Albert, com Josep Lluís es diu Josep Lluís a la Xina, la república popular i l’altra.
Ara però a l’Albert Rivera se li ha posat cara de Josep Borrell o de Miquel Roca. No pas perquè comparteixi ideologia amb el PSOE o amb CiU (en el camp social sí que té punts en comú en aquestes dues formacions) sinó perquè està patint en carn pròpia el simple fet de ser català. El PP està temorós de l’ascens de Ciutadans a l’Estat i de la consolidació d’UPyD i no ha dubtat a subratllar l’origen català de Ciutadans per fer-ho servir com a avantatge electoral.Bé, tècnicament, no per obtenir més vots sinó perquè Ciutadans n’obtingui menys. No cal dir, com va denunciar l’Arcadi Espada, que a UPyD li ha faltat temps per imitar l’estratègia.
No sé si els lectors més joves recorden el que li va passar a Roca i a Borrell. Miquel Roca va intentar crear –des de Barcelona- un partit reformista de centre que fes de falca entre PSOE i PP (aleshores Alianza Popular, era el 1986). Per aquesta aventura, Roca tenia padrins tan emergents com Florentino Pérez. Res. Ni un diputat. CiU va tenir sort que va preservar la marca a Catalunya i va poder mantenir la representació al Congrés aquella legislatura. Algú dubta que si Miquel Roca no hagués estat català aquell partit de centre hauria obtingut com a mínim un diputat (si no més)?
Aquell fracàs va ser sonat però no escandalós perquè, finalment, van ser els votants els que van enfonsar aquell projecte, i ja se sap que la voluntat de les urnes és insuperable (a no ser que siguis magistrat del Tribunal Constitucional). El que sí va ser escandalós va ser el que li va passar a Josep Borrell. En la primera aplicació a l’estat de l’invent de les primàries d’un partit, Borrell es va presentar per aspirar a la presidència del govern espanyol en nom del PSOE. Borrell va guanyar aquests comicis interns perquè va obtenir un 55% dels vots. Joaquín Almúnia, el seu contrincant, va obtenir el 45%. Això va passar el 24 d’abril del 1998. Tres setmanes després, la direcció del PSOE fulminava Borrell i imposava Almúnia com a cap de cartell. Les enquestes internes indicaven que el PSOE s’enfonsava, que el PP obtindria majoria absoluta i ho van atribuir a la catalanitat de Borrell. De res va servir: dos anys més tard, el PSOE es va enfonsar, el PP es va obtenir majoria absoluta i Joaquín Almúnia va dimitir aquella mateixa nit electoral.
Aquests han estat els casos més sonors però potser a aquest paquet hi podríem afegir, com a annex, el congrés del PSOE perdut per Carme Chacón. Després d’haver-se fet perdonar els pecats del catalanisme, després d’haver-se posat del costat del PSOE enlloc del PSC en la votació al Congrés sobre el dret de Catalunya a votar i després d’haver-se canviat de nom per Carmen (ella sí que ho ha fet) semblava que la exministra ho tenia tot de cara per tombar la decrèpita carrera d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Doncs no, més val càntabre conegut que catalana per conèixer.
En els últims dies, com ahir el Toni Aira en un article en aquest mateix portal en què va fer una lectura més semiòtica de la cosa, s’han succeït opinions sobre aquest cas. Als que hem intentat explicar la cosa ens han plogut comentaris com “no sé perquè els defenseu” o altres que conviden a l’Albert Rivera a “tastar la seva pròpia medicina”. Bé, abans que res, cal dir que conec l’Albert i –per començar- té prou habilitat com per defensar-se solet. I en segon lloc sí, i com diria el ministre Fernández Díaz… “i?”. Evidentment no defenso Ciutadans, partit que també se sap defensar solet i del qual no en soc precisament militant. Defenso que una persona, per més antípodes ideològiques a les que estigui, no sigui discriminada per raó de gènere, origen ètnic, orientació sexual o qualsevol altre criteri per raó de ser. Vaja, que defenso que hi hagi un president espanyol que es pugui dir Albert, no perquè tingui cap simpatia per qui hi ha a La Moncloa, sinó pel fet que un català pugui triomfar allà on li peti (la NBA, la lluita contra el càncer o la política espanyola) podent presumir que és català sense que se n’hagi d’amagar. Perquè si un català -que nega la condició de nació de Catalunya- resulta que no pot presidir Espanya perquè és català potser sí que s’acabarà convencent que Espanya és una cosa i Catalunya una altra.
