Qui deia que el procés sobiranista no avançava? I do? El “com” de la crisi de la setmana entre Unió i Convergència hi apunta. No el fet mateix, ordinari i prosaic, d’una enganxada entre socis, que és un fet tan habitual que ja ben bé ni és notícia. La de CiU, no ens enganyéssim, és la història d’una crisi. La d’un sotrac constant, i d’això ha viscut estupendíssimament Unió (i més concretament el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida) durant dècades. Al Polònia de TV3 van clavar-la sobre això ara fa uns mesos, quan l’imitador del líder socialcristià va deixar anar una frase digna de Francis Underwood de House of Cards o de Sir Humphrey Appleby de Sí, Ministre: “La millor manera per controlar un problema és… ser el problema”. I Duran ha sabut ser sempre un problema per a Convergència i per a CiU, i de passada controlar-les a elles i a Unió.
Tant és així que és històrica també la conya a tomb del nom de la coalició que després d’una d’aquelles crisis grosses per parir successor de Pujol un bon dia del desembre de 2001 (el 2, concretament) va esdevenir oficialment federació: “Conveniència i Desunió”. Un clàssic. Com les enganxades entre socis. Perquè ara Duran no es pot veure amb Josep Rull, però abans va passar igual amb Miquel Roca, amb Pere Esteve, amb Felip Puig… i qui hagués tocat. Ells no són el tema, oi que m’entenen? Oi que clissen el mètode Duran? Doncs això. Com diu el de ficció al gag que els esmentava, és allò de: “Si no tenses la corda, els convergents pensaran que no servim de res a la coalició”. Llavors l’Espadaler polonès li demana: “I per a què servim?”. I el líder rebla: “Coi, per tensar la corda. Que no m’escoltes?”.
Tot això ha estat així sempre i mentre duri CiU així seguirà essent, amb o sense en Duran. Pregunta: durarà CiU? Tal com l’hem entès fins ara, i si el procés avança, no. D’aquí la pregunta que els feia en començar aquesta peça: qui deia que el procés sobiranista no avançava? I la crisi d’aquesta setmana entre Unió i Convergència apunta a un canvi de fons. Desautorització inèdita de Duran. Orgull convergent en fer-ho. Cap paraula d’Artur Mas per mirar d’amortir el cop. I Convergència que no vota a Madrid una d’aquelles coses que la CiU de tota la vida hauria validat amb el pilot automàtic malgrat les mil i una preguntes sobre coherència o sentit del vot que se’n poguessin derivar.
És normal, i hauria de preocupar tant els qui estan per l’actual statu quo, com engrescar aquells que el volen capgirar. Si anem a un canvi del model d’estat, és normal que anem també de cap a un esquema de partits diferents. Serà això i moltes altres coses. Serà això i un canvi en el nostre plantejament i esquema mental habitual, o no serà. Aquesta setmana, el “com” de la crisi de CiU (i qui no l’ha controlat) ens ha vingut a dir que segurament no som tan lluny com sembla d’un canvi real.
