Fa un parell d’anys es presentava a la societat catalana un manifest, “300 intelectuales de izquierda y federalistas” amb el que es criticava “la ola secesionista alimentada desde CiU”, acusant els independentistes de “convertir España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos lo malestares”, etc, etc., ja s’ho imaginen. També els deuen venir al cap els noms habituals: Mario Vargas Llosa (“de izquierdas y federalista”, Verge Santa), Martínez Reverte, Elvira Lindo, etc. Aleshores, un paràgraf del Manifiesto va cridar-me l’atenció: “La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado”.
Fa pocs dies que hem sabut que s’ha constituït una nova associació de vocació provincial, en la línia de les SCC i la Tercera Via, el Centro Libre Arte y Cultura / Centre Lliure Art i Cultura. Gent que parla de cosmopolitisme, però que ho fan des de la seva adhesió inefable a continuar essent part de les 4 províncies catalanes dins del Regne d’Espanya. Es veu que essent espanyol ets cosmopolita per definició, però si vols ser català no. És una lògica aparentment estranya, però porten anys dient-ho. Alabat sigui Déu.
La tesi és que avui Barcelona és una ciutat avorrida, “ensimismada”, sotmesa al poder polític i que des del Born (!) s’inflama l’odi a la població. Bàsicament crec que és això. Els seus signants proposen, en canvi, una Barcelona irreverent, insubmisa, “abierta a los tiempos”, que obri les portes i deixi respirar.
Algun dia parlarem de la “marginació” de tots aquests intel.lectuals i professionals catalans, amb tribunes als principals mitjans de comunicació, càtedres, premis catalans de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona i emparats per l’Estat espanyol a través de les seves variades ramificacions (premis espanyols, Instituto Cervantes, ambaixades, fundacions, universitats, empreses públiques, etc.).
De debò que un escriptor en castellà a Catalunya es pot sentir marginat? De debò que els senyors i les senyores que signen aquell manifest no es poden guanyar la vida? De debò que no tenen altaveus? I, en canvi, a un escriptor català, com li va? quin futur li espera? en quins mitjans de comunicació de masses pot intervenir? qui el pot escoltar? el 15% de share de TV3? com pot aspirar a omplir el carro de la compra produint cultura en català?
Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la ruïna cultural del país i la desfeta i la reculada de la llengua catalana siguin fets que s’han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 40% de la població, compren llibres en català 1 de cada 10, és impossible veure cap pel.lícula doblada en català als cinemes i de canals de TV en castellà m’he descomptat.
Avui, que podem mirar enrere, ens enlluerna la Catalunya republicana. El projecte noucentista, basat en la cultura i en l’ensenyament, que bevia de les arrels del país per projectar-se al món. En paraules de Pompeu Fabra: “Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.”
De quin cosmopolitisme parlem, de Fabra, Gaudí, Llimona, Toldrà, Casas, Casals, Pla, Carner, Xammar o de què caram estem parlant? I per què Catalunya assoleix aleshores, justament aleshores, la seva edat d’or? Perquè tots aquells artistes, escriptors i intel·lectuals es basaven en un projecte de país, sobirà, lliure, intensament civilitzat, normal, que ens connectava al món, sense passar, ai las, per Madrid.
Però tot allò va desaparèixer. El feixisme s’encarregà de donar el cop precís allà on calia. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així, deia la Roig, a qui m’agradaria llegir què diria avui de tot plegat. Per això, per acabar amb el franquisme i la província volem la independència, precisament. I per això parlem de “normalitzar”, perquè una monstruosa desnormalització, un intent de genocidi nogensmenys, va remoure brutalment els fonaments d’una cultura, d’una història i d’un país. Avui intentem recuperar-los, com podem, amb el que podem, conscients del desequilibri bestial que hi ha en joc, i angoixats per la batalla contra el temps que ens encalça. Ens hi juguem el futur com a poble. Sí, ens hi juguem ser realment cosmopolites, tenir una Barcelona capital d’un estat, participar com a catalans en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.
