Diuen que els catalans van capcots, que estan cansats i dividits. Diuen que a Madrid el tema ja no interessa. Es parla poc de la independència de Catalunya perquè ja no preocupa. Ho va fer, sí. A la capital del regne es van espantar amb les grans mobilitzacions al carrer, sobretot per la sofisticació organitzativa de la Via Catalana per la Independència, i després amb l’acord transversal sobre la data i la pregunta de la consulta. Sona a etern, però d’allò fa poc més d’un any. I és clar, ara el PP intenta desinflar les eleccions del 27-S amb l’argument que no seran plebiscitàries, i amenaça de dur les delegacions a l’exterior al Tribunal Constitucional, però la por del trencament s’ha esvaït. Rajoy tem Luis Bárcenas i Pablo Iglesias. Els catalans? No.
És fàcil arribar a la conclusió que els partits han malbaratat el procés. Que quan ha arribat l’hora no han respost a les expectatives. El carrer i la societat civil van empènyer fins on podien i la inoperància partidista va desinflar l’èxit del 9-N en quatre dies. Encara hi ha qui assevera que si hi s’hagués format una llista unitària amb tots els accents de l’independentisme no seríem en la gran depressió. Tant se val. El resultat de l’equació és que el procés ha embarrancat i que els partits i l’ANC tindran molta feina per aixecar l’estat d’ànim i mantenir-lo fins a la Diada i els quinze dies posteriors de campanya electoral, i entremig vindrà encara el camí costerut de les municipals i les eleccions a l’Assemblea, oi? Doncs no.
La gran depressió és el moment àlgid del procés. Posa a prova la capacitat de resistència de la majoria electoral que sustenta el clam independentista i, per tant, situa els catalans en l’assumpció d’un conflicte polític estructural de resolució lenta; que és, de fet, el que ha estat des del principi. La maduresa. Hi haurà procés mentre aquesta base es mantingui i, sobretot, hi haurà procés mentre la base s’eixampli, al marge de les expressions de catarsi col·lectiva que aixequen l’estat d’ànim momentàniament, de l’abundància o de l’escassetat de les estelades als balcons i, fins i tot, al marge de la composició les candidatures que formin els partits. Perquè l’elector, com el client, sempre té raó. I darrere del taulell faran el possible per satisfer-lo i no tancar la paradeta.
L’esperança no és una, sinó milions. Les multituds es poden perdre en la letargia espessa de la gran depressió, però el valor més preuat, l’única garantia de futur, continua sent la convicció individual de l’èxit. La resiliència no vol grans festes, sinó el gest petit de la consciència. És el primer punt del manifest als joves poetes de Salvat-Papasseit. Del poder polític de la paraula, a la virtuositat de la perseverança: “Sigueu, almenys cada u de vosaltres, una cuca de llum”.
