Fa pocs dies, en el decurs d’una de les trobades del MomentZero que organitza El Punt-Avui al Born Centre Cultural, van preguntar a Xavier Trias quina seria la primera trucada que faria la nit de les eleccions municipals. La resposta va ser clara i concisa: “A l’Alfred Bosch.” Va ser el mateix dinar en què Trias va explicar per què està inequívocament a favor de la independència: “Quan et fas gran t’adones que no es pot canviar Espanya. Uns es fan grans abans i altres més tard.”
Uns dies abans, un membre destacat de les CUP m’explicava com havia assistit –i fugit!- de la taula per bastir una candidatura conjunta amb Iniciativa, Ada Colau i Podem Barcelona (el resultat ja el sabeu: Iniciativa posa els diners, Colau la cara i Podem els suposats vots). M’explicava, astorat, una negociació gens ideològica amb la vista posada, sobretot, a les hipotètiques trones de la Diputació, un programa gasós que defuig amb vaguetats la qüestió més central de la política catalana i que s’ha acabat presentant a la plaça de Sant Jaume amb un dibuix on apareix l’edifici de l’ajuntament coronat per la bandera espanyola.
I aquesta mateixa setmana hem pogut escoltar Alfred Bosch a les Corts espanyoles situant, finalment, el 9N on pertoca: “El 9N va existir, Sr. Rajoy, i aquell dia la gent va votar independència.” I aviat, va afirmar Bosch, arribarà la revàlida: “El 27S es celebrarà un referèndum d’independència on votarà tothom. Els del sí, els del no i fins i tot simpatitzants del PP. I si guanya el sí, iniciarem la constitució democràtica de la República Catalana.”
Aquest és el nostre dibuix polític i no hi ha més cera que la que crema. Ja no parlem de llistes conjuntes ni de la necessària unitat del sobiranisme, però tinguem clar que la independència d’aquest país només és possible amb la feina de Convergència (i el Govern), Esquerra (com a oposició) i les CUP. Hi haurà simpatitzants, militants i fins i tot representants destacats d’altres formacions polítiques. Però les úniques que ho fan tot, que s’ho juguen tot, perquè aquest procés de transició nacional sigui un èxit són aquestes tres.
Si es tractés d’un mapa polític podríem dir que cobrim tots els flancs: liberals, democratacristians, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes… Tota ideologia democràtica pot trobar resposta en una d’aquestes tres formacions. La torna és la capacitat dels respectius lideratges d’entendre’s en allò que és essencial i demostrar una determinació clara que arribi al 27S amb prou força per desfermar la revolució democràtica que tenim projectada.
No hi ha dreceres en el nostre mapa polític: o ho fan elles tres gràcies a la nostra confiança o escriurem la increïble història d’una autonomia espanyola minvant fins al no-res.
