Alguns mitjans de premsa espanyols darrerament no s’estan de mostrar la seva fruició d’arrel onanista per una suposada crisi d’unitat i projecte del moviment sobiranista. Per ells la febrada independentista que s’ha allargat en el temps molt més del que mai podien imaginar, ara comença a deixar pas a una certa indigestió davant un procés que es fa llarg, tediós i feixuc. Un procés on Ítaca ni sabem què és, ni encara menys, com s’hi arriba. I on els lideratges es comencen a qüestionar de manera oberta. Aquests mateixos mitjans parlen de manca d’unitat i projecte, de desencís i desconcert general per part d’una població que comença a despertar d’un malson. De vegades també s’atreveixen a subratllar que les coses han anat massa lluny i que els radicals d’un cantó i els de l’altre, donant-se la mà, han artificialment alimentat una situació que mai hauria d’haver-se produït. Per acabar-ho d’adobar o d’arrodonir els de Podemos, que al pas que van seran més de la banda Groucho que de la d’en Karl de la família o nissaga Marx, ens diuen, en boca de la seva líder a Catalunya, que ells estan per una via escocesa a Catalunya, i així diuen recolzar un referèndum legal i qui sap si vinculant. I d’aquesta manera es queden tan amples assumint la fal·làcia desvergonyida que Rajoy és com Cameron. Els de Podemos cada dia recorden més en relació a Catalunya a una colla d’il·luminats que no cerquen altra cosa que continuar amb l’estratègia de confusió endegada pels partits professionals espanyols i resta de poders fàctics o no. Si els de Podemos i/o els seus cercles ens han de dur cap a l’Autodeterminació prenent com a referent el populisme chavista, la “democràcia cubana”, els calés d’en Monedero, ironia de cognom, i el seu festeig amb la Rússia d’en Putin o amb l’Iran dels ayatollahs és que la cosa no pot, en cap cas, ser gaire neta i ja ens podem imaginar que el més calent resta a l’aigüera. Veure l’Ubasart parlant del futur de Catalunya és igualment grotesc com veure en Montoro perdonant-nos la vida i esbroncant-nos pel nostre suposat dèficit, el PSOE defensant les classes populars o l’Albert Rivera parlant i embolicant-se amb peixos i canyes de pescar a Andalusia. L’estratègia d’un estat seriós passa, entre d’altres coses, per jugar a confondre l’adversari i amb això a fe que Espanya ens l’ha clavat històricament del dret i del revés. Per a fer reeixir aquesta comesa necessiten, en llur tergiversació, dues coses prou simples: comptar amb cinquenes columnes, això és gent infiltrada dins les forces vives catalanes i que es mostrin radicalment contraris o moderadament dubtosos però que ho siguin suficientment per generar la necessària incertesa o desafecció que possibiliti que res, de bo, s’acabi movent. També, per altra banda, necessiten una bona colla de ximples útils que des de l’essencialisme o el bonisme, i la bona fe, defensin i pregonin uns posicionaments allunyats del sentit comú i la correcció més elementals. Amb aquests ingredients n’hi pot haver prou per fatigar a una població o desnivellar la balança en favor de l’unionisme. Quebec i Escòcia ho palesen.
No és cert que l’indepentisme sigui una mera febrada com tampoc és cert que Catalunya té una identitat i un particular sentiment d’autogovern gràcies a la Constitució espanyola del 1978. Sense l’amenaça militar o un poder coercitiu fort i l’amenaça d’un boicot comercial, Catalunya bé prou que faria temps que hauria seguit un camí propi independent d’Espanya. Alguns no ho admeten per bé que ho saben, d’altres no ho admeten perquè no els convé saber-ho i d’altres ho volen canviar tot, notablement les coses que no cal canviar, per fer-ho humanament impossible. Amb Espanya ens passa Com els animals de la granja d’Orwell que tots són iguals però, ves per on, uns, els porcs, més iguals que no pas la resta. Quan hom a Catalunya comença a adonar-se i a denunciar fets com aquests, ens surt la colla de Podemos i ens diu que tothom està podrit i que només ells, casualment, són lliures de pecat. Llavors entre cinquenes columnes i ximples útils els ajudaran a fer la feina.
Potser el procés sobiranista es troba en un moment complex, potser calen nous lideratges, i potser calen nous argumentaris i noves propostes que acabin de convèncer i seguir il·lusionant a la gent. Tot això és possible i raonable. Per guanyar cal ser audaç i pragmàtic i, és clar, valent i convençut del sentit moral de la teva lluita. Però, en cap cas, ens cal seguir l’estratègia que marca l’adversari, el convers dubitatiu o el ressentit cobdiciós. Eisenhower, que també passà les seves misèries durant la guerra i les crítiques foren pluja de maig fins la victòria final, ho tenia clar: avantposar interessos als ideals més d’hora o més tard et fa perdre ambdues coses. Algú amb seny podia arribar a pensar que això seria un camí de flors i violes i de vies i manis multitudinàries? La nostra força guanyadora ha de ser institucional i creïble davant les instàncies que valoraran i validaran el nostre procés. Contes de la lletera i cants de sirena són elixirs de l’eterna pertinença catalana dins d’Espanya. Les jeux sont faits i el demés històries amanides de cabòries.
