Les interpretacions de les majories representatives en clau sobiranista més enllà del Parlament incorporen molta confusió. I sovint, també, una certa trampa. Els electors no van anar a votar, per exemple, a les municipals del 2011 des d’aquesta perspectiva. Independentisme o unitarisme. El 2011 les coses no eren com ara. Ni les prioritats eren les mateixes. Cal partir, a més, de la premissa que ara aquesta tampoc pot ser una interpretació exclusiva. Les eleccions municipals no són “plebiscitàries”. Ni de bon tros. Encara que incorporin l’element sobiranista amb una certa força segons com i segons on.
Però la temptació d’interpretar-les des d’aquesta visió hi és. Sobretot, a Barcelona, cap, casal i referència màxima del país. Quants regidors independentistes hi ha ara mateix a l’Ajuntament de la capital? L’any 2011 únicament una opció amb representació es va presentar amb aquesta proposta: Unitat per Barcelona-Esquerra Republicana. Només en va obtenir dos dels quaranta-un que conformen el consistori. Òbviament, aquell resultat no definia, ni de bon tros, la vitalitat de l’independentisme a Barcelona.
Quatre anys més tard, els regidors independentistes no es poden comptar amb facilitat. Hi podrien encabir els catorze de Convergència i Unió, tot i que alguns d’Unió no se’n proclamen, els dos d’UpB-ERC i algun més dels cinc d’Iniciativa. Quinze? Setze? Disset? L’exercici és complicat perquè, repetim-ho, l’any 2011 l’independentisme, com a opció, no era cap prioritat, i no comptava, a més, amb les adhesions de què gaudeix ara.
Tampoc la independència no serà una prioritat declarada en les eleccions del mes de maig. En el cas de Barcelona, amb una miqueta d’esforç hi podrem sumar la majoria dels integrants de la candidatura que encapçala Xavier Trias, perquè Trias no fa fàstics a considerar Barcelona com a futura capital d’una república catalana, tots els regidors d’Esquerra, un nombre indeterminat dels membres de la candidatura Barcelona en Comú –la mateixa Ada Colau va anunciar que va votar sí-sí a la consulta del 9 de novembre– i els eventuals regidors que pugui obtenir la CUP. El compte, si vol ser efectiu, no serà gens fàcil.
Per això sorprèn la contundència amb què alguns mitjans, mirant-se les seves enquestes d’intenció de vot, afirmen que l’independentisme serà una opció minoritària en el pròxim govern municipal de Barcelona. Aquests matemàtics interessats només sumen els regidors que podrien traure Convergència i Unió, Esquerra i la CUP. Entre setze i divuit de quaranta-un, segons els sondejos d’ara. Per què només aquests? Perquè situen Barcelona en Comú dins l’òrbita dels partits que tenen un referent a l’Estat i li adjudiquen Podemos. Però resulta que Podemos només és una de les forces polítiques que integren la llista d’Ada Colau. La trampa és descarada.
Com que les eleccions de maig són, per definició, municipals, no cal embalar-se tant. Si algú vol saber quants regidors independentistes hi haurà a l’Ajuntament de Barcelona, ja tindrà l’oportunitat de comptar-los. Segur que en algun ple es votarà l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència o, encara més, potser s’hi debatrà el suport a alguna decisió del Parlament decisiva en aquest àmbit. Tot arriba. Mentrestant, l’unionisme neguitós hauria de tranquil·litzar-se. Bàsicament, per no fer el ridícul amb els comptes quan arribi el moment determinant.
