Rómulo Gallegos va ser un bon escriptor veneçolà, autor de Doña Bárbara, que a més va arribar a ser president de la República i desgraciadament el 1948 va ser derrocat pels militars.
D’ell en vaig agafar una reflexió que vaig fer-me meva:
“Sobre los llanos, la palma
Sobre las palmas, los cielos.
Sobre mi caballo, yo,
y sobre yo,
mi sombrero”.
Aquí ens posaríem la txapela. I com que som de Bilbao, una de color blau Bilbao.
I ve bé el rodolí davant tanta supeditació, generalització i cerca del ramat.
I poso al títol per a recalcar que aquí no hi ha cap de l’oposició, tot i que el més fàcil és dir que ara Pedro Sánchez ho és. Aquest senyor omnipresent és el secretari general del PSOE, però ni el meu cap, ni el seu, ni el cap de cap oposició perquè entre d’altres coses el PSOE no ha fet pas mai una real oposició. I així els hi va.
Que la dreta faci el que fa està al guió. Ells defensen interessos, privilegis i, de tant en tant, l’interès comú. Molt de tant en tant. D’aquí que ningú s’hagi d’espantar pas sobre el que són ni confondre’s, tontos a part.
Deia Ajuriaguerra que no hi havia tonto més tonto que un obrer de dretes.
La crisi ha vingut no per la dreta, que no ha enganyat pas a ningú, sinó pel partit socialista, que ha enganyat a tothom.
I allà estan els esquelets socialistes a les cunetes i Franco tan tranquil al Valle de los Caídos, sense que els socialistes no hagin fet absolutament res per a remediar aquesta incúria històrica.
Va enganyar Zapatero indultant el banquer Alfredo Sáenz i defensant la doctrina Botín pròpia dels jutges de Chicago en temps d’Al Capone.
Va enganyar el socialisme quan després de l’abdicació de Joan Carles I el va aforar immediatament i no va promoure cap referèndum sobre república o monarquia.
Va enganyar el govern Zapatero quan els va dir als catalans que el que s’aprovés al seu Parlament a Madrid, a les Corts Generals, es respectaria, i no només no ho van fer, sinó que van riure-li la gràcia a Alfonso Guerra quan va dir allò que s’havien passat pel ribot l’Estatut català. I el mes passat el van acomiadar, juntament al PP, amb un aplaudiment general.
Van enganyar a tothom quan en una setmana i amb ajuda del PP van modificar la Constitució, per aprovar un ferri sostre de despesa, i es van sumar a l’argument de Rajoy, i també van enganyar quan Ibarretxe va anar al Congrés amb el seu pla de reforma estatutària i amb el suport del PP ni el van admetre a tràmit.
Vivim temps en els quals la corrupció és la principal preocupació de la ciutadania, una preocupació que ha aguditzat la crisi en conèixer l’orgia dels càrrecs socialistes a les caixes d’estalvi, la gran festa delictiva de les targetes Black, així com els ERE a Andalusia.
¿No es podria haver fet res per a descobrir tot això?
Doncs no, perquè el Tribunal de Comptes, que és qui té la competència, mai ha pogut investigar a fons aquests delictes per no tenir accés a l’Agència Tributària i per repartir-se entre el PP i el PSOE els seus consellers. De dotze escollits per les Corts Generals, set han estat nomenats pel PP i cinc pel PSOE, un d’ells consensuat amb IU. Aquest nyap antidemocràtic ha estat en 37 anys el problema endèmic del sistema político-constitucional espanyol en el qual els membres de la majoria dels organismes públics significatius de control (TC, Defensor del Poble, Tribunal de Comptes, Consell General del Poder Judicial,…) han emanat d’un pacte d’alternança entre el PP i el PSOE que ha passat per tot. I així està la justícia com està, i així està el Tribunal de Comptes com està. I així està la corrupció com està, pletòrica de salut.
I finalment un apunt sobre el viatge de Sánchez als Estats Units. Ens diuen que aquest viatge tenia per objectiu explicar a la Casa Blanca i a l’FMI la seva alternativa econòmica. Explicar o demanar permís? Ho dic pel llenguatge genuflex amb el qual s’ha abordat aquesta incursió, on ens diuen que Pedro Sánchez hi va com a “cap de l‘oposició”, que no és ben rebut. Ni ho és nio fa falta que fa. No volem més Tío Tom en política. I si els està passant el que els està passant és principalment per això, perquè van deixar de ser un partit socialista i es van convertir en la crossa de la dreta espanyola amb algun rivet progre.
La solució la tenen en el seu retorn als orígens. Ho tenen relativament fàcil.
Torno a Rómulo Gallegos.
“Sobre mi caballo, yo,
y sobre yo, mi txapela”.
Però no en Pedro Sánchez, genuflex i parlant de qüestions d’Estat.
