Per motius que ara no vénen al cas aquest cap de setmana he estat a Madrid. Entre hores, i quan em vaig poder escapar de les tasques que m’havien portat allà, em van cridar l’atenció dues coses. La primera un cambrer andalús que em va preguntar si a Catalunya tractàvem malament la gent que no parla català. “Es lo que se dice”. El jove trobava a faltar la platja i volia canviar d’aires. Em va xocar, un cop més, el nivell de desconeixement que hi ha en altres latituds de la Península Ibèrica sobre què passa a Catalunya però sens dubte el que em va sorprendre més del meu viatge va ser la manifestació de Podemos. Com a periodista curiós que sóc vaig pensar que no podia deixar passar l’oportunitat de treure el nas i veure “La marcha del cambio” de ben a prop. Havien vingut més de 250 autocars d’arreu d’Espanya i el centre de la ciutat es va col·lapsar amb les 100.000-300.000 persones que van aconseguir reunir. Com a detalls a destacar: la presència de banderes republicanes (molt poques “rojigualdas”) i la poc nodrida presència catalana. Només vaig veure una senyera i un grupet de cinc o sis persones vestits de lila amb un xandall on s’hi llegia Podem.cat. També algunes banderes gregues, crits de suport a Syriza i l’omnipresent “sí se puede”.
No us enganyaré, es veia molta il·lusió al carrer. Molta gent que veu amb esperança que aquest canvi de coreografia messiànica és possible. D’alguna manera els entenc. Estem menjant molta merda (perdoneu l’expressió) i Catalunya, gran part de la població, ha canalitzat la seva esperança en el procés. Però si vius a Gijón, Tomelloso, València o Getafe no veus una possibilitat de sortir endavant com la que molta gent veu a Catalunya amb la independència. Per això crec que, agradi o no, el noi de la cua i els seus sequaços estan fent una bona feina captant adeptes a la seva causa. Ja sé que esteu pensant que la Sexta hi té part de responsabilitat. Però això és tant com dir que TV3 fabrica independentistes i que la massa borreguera segueix les pastanagues a cegues. Sempre m’ha agradat pensar que la gent té criteri i un mínim de seny per triar el camí i la ideologia que vol. A tot això també crec que, més que la Sexta, la bombolla de Podemos l’han fet gran altres periodistes i mitjans intentant-los ridiculitzar i minimitzar dia sí dia també. I han aconseguit l’efecte contrari. Si hi hagués hagut més indiferència cap a un partit que no té res més que cinc eurodiputats potser no serien el que ara són. I sóc conscient que aquest article és un granet més de sorra en aquesta direcció. Espero que em perdoneu…
Bé, “culpes” a part, la realitat és la que és. I siguin un producte creat per en Lara per debilitar el PSOE o no ara semblen més forts que ningú. La raó (a Espanya) és la que us deia abans. Molta gent desesperada, gent que potser ja no té res a perdre, veuen en ells (molt més que en l’aparell dinosàuric de Ferraz) un vàlvula d’escapament. Però si ha de venir “el cambio” ho començarem a veure aviat a les municipals. A les eleccions al Parlament de Catalunya sens dubte seran un factor a tenir en compte però el meu humil pronòstic és que Podemos arreplegarà més vots dels no independentistes que no pas dels sobiranisme. El que és segur és que políticament el 2015 serà apassionant perquè a l’horitzó es veu un panorama en transformació. Aquí i allà. Ara només cal veure fins on “poden” arribar els uns i els altres.