La idea de considerar un ciutadà il·legal l’he trobat sempre grotesca, però a l’Estat espanyol es constata, des d’ahir, que a part de fer-ho amb gent sense els papers en regla es fa també amb gent que simplement vota, o millor, que simula que ho fa. La vida. Espanya. Tot i que val a dir, en defensa del Tribunal Constitucional i de la piconadora institucional espanyola en conjunt, que tampoc no se’n podia esperar d’altra. Són com són. I ben contents que n’estan. Aquest és l’únic llenguatge que entenen. El de vèncer, no convèncer. Pel civil o pel criminal, que diria n’Inda. I així, un cop més, quan el procés sobiranista passava pels seus moments més ensopits en força temps, arriba el revitalitzant habitual en forma de showroom exclusiu i recordatori: això és el que hi ha. Dit en clàssic: “Esto es España”.
De fet, només a Espanya se sosté com si res, no només ministres socarrimats i menjats pel desprestigi i la sospita, sinó també espèciments com una vicepresidenta del Congrés que en el més important debat parlamentari de l’any (i en funcions de president) juga al Candy Crush mentre parla el seu líder i far que la il·lumina. Només a Espanya passa això i tantes altres coses com ara que 2’3 milions de ciutadans participin d’allò que el Constitucional considera fora de la llei, i que aquí no passi res. Que no ens haurien d’engarjolar a tots? O inhabilitar-nos com a mínim, no? O citar-nos a declarar davant d’un jutge. Doncs no, tenim un país, Catalunya, ple d’il·legals segons el TC, però res de tot plegat no passarà, “porque esto es España”. Perquè això no és seriós. Perquè precisament per tot això hi ha molta gent que, després d’aplicar tota la paciència i la presumpció de bondat del món a un interlocutor impertèrrit, ha vist clar que com a mínim s’hauria de poder votar per decidir deixar anar llast o bé lliurar-se definitivament a un estil que potser si t’hi sumes amb els braços oberts encara, ben mirat, pot donar les seves puntuals alegries. Mala consciència en tindríem segur, però algun moment d’eufòria d’aquells que reporta la victòria, també tindria el seu punt, oi? I està clar que si estàs amb el TC i el seu president del PP, això acostuma a ser la norma.
El que ha passat amb l’anul·lació dels trams claus de la llei catalana de consultes i amb la convocatòria del 9N estava cantat. Molt bé, però a partir d’aquí, l’interessant és la reacció. Fa por pensar que els partits catalanistes (sabent que això passaria) en el millor dels casos no haguessin pensat en una resposta unitària i contundent, que no s’ha donat. En el pitjor dels casos podem entendre que hi van pensar però que, en la seva línia, ni en això no poden posar-se d’acord. Preocupa, tot plegat. Igual com indicadors estil comissió del cas Pujol i el baixíssim nivell i preparació que va mostrar tot plegat. Aquí també som així? Sí? De debò? La nostra política ja s’hi ha lliurat? Del tot? Oi que fa basarda, només de pensar-hi? Doncs ànims que d’aquí al 27-S, i amb unes eleccions municipals pel mig, encara el país és a temps de reaccionar. Si la seva gent ho vol, és clar.
