Un alumne em diu, de fa temps, que em miri els vídeos de l’Auron Play a You Tube. No ho he fet per mil raons, però ell insisteix, perquè diu que fan molta gràcia. El cas és que descobreixo que el llibre d’Auron Play és al capdamunt de les llistes de llibres més venuts als diaris, tal i com hi va ser el del Rubius, un altre heroi per als nois d’ESO. Auron Play i el Rubius entremig de milenes busquets, xaviers boschs, jaumes cabrés o joseps fontanes. No cal dir que, a diferència dels treballs a consciència de molts escriptors, la manca total d’enginy dels dos individus que dèiem i el tedi que provoquen és colossal. Però tirem endavant. No fa gaire, el mateix alumne que em recomana l’Auron Play, em cantava les excel.lències de «El crim de Lord Arthur Saville» d’Oscar Wilde, el qual, a més, llegia en anglès en una edició adaptada. La profe de l’institut els havia dit quatre coses de l’autor i de l’obra i, en llegir-la, va trobar que «molava molt». «Te l’has llegit? Te la recomano», em deia.
Unes alumnes més petites m’expliquen que demanen la mona de la Frozen i el llibre de la Frozen per Sant Jordi. És la febre d’enguany, en totes les festes hi trobem l’Elsa i l’Anna, les germanes protagonistes de l’última bomba de taquilla de la Disney…Fins al punt que la milionada els ha fet anunciar ja Frozen 2. Of course. Els explico a les fans de Frozen que la pel.lícula ve d’un llibre que va escriure el mateix senyor que va escriure la història de la sireneta Ariel, altre cop Disney. Es queden astorades i diuen que són fans d’aquest senyor des d’ara mateix.
Un altre alumne, que en farà 18 enguany, diu que llegeix poc o gens mentre mandreja entre crèdits per poder estudiar educació social. Li proposo lectures diferents i tria Hamlet perquè li sona el nom però no té ni idea de què va. Ens hi fiquem i cada dia el troba més bo. Li dic que busqui dues bones adaptacions al cinema, per quan acabem, ja que és bo que l’obra la pugui veure representada, tal i com Shakespeare la va imaginar i concebre. Li parlo de la pel.lícula de Mel Gibson i la de Kenneth Brannagh, que dura gairebé cinc hores. Li agrada tant Hamlet que diu que es decidirà per la de Brannagh, precisament perquè dura més. Cada dia ve a classe més animat, el long board sota un braç i Hamlet sota l’altre. Sa mare se’n fa creus. I penso, «t’hi jugues un pèsol que li explico qui era mossèn Cinto i li passo «Dimonis» de l’Enric Casasses sobre els exorcismes d’en Verdaguer i acabem llegint «En defensa pròpia»?».
Com sempre, la literatura ens demostra que té una capil.laritat poderosa: arriba a tot arreu i a tothom si hi ha algú que hi ajudi. Aquesta mestra del Nobel dels mestres, Nancie Atwell, té el seu mètode: a la seva classe, cada nen tria què llegeix. Cal fer notar, però, que a la seva classe el que hi ha són nens amb criteri, que és el que també ensenya aquesta mestra a Maine. Per això trien ells.
La gent jove, els més petits, són absolutament lectors en potència i volen llegir perquè els grans ho fan, perquè els contes els fascinen. Si a partir de l’adolescència, o abans, no llegeixen és per culpa nostra. Si sou pares, mestres, oncles, amics: penseu-hi. Un llibre que prové de l’amistat, l’amor i la complicitat és rebut de bon grat. I comptem, a més, amb un avantatge espaterrant: la gent jove té molt pocs o cap prejudici. No pas com nosaltres.
