Ens toca viure actualment una vertiginosa successió d’esdeveniments que resulten desconcertants si fem servir les cartes de navegació tradicionals. Fa talment la impressió que la globalització ens ha conduit a uns territoris que no són els habituals i que, per carambola, tenen conseqüències imprevistes i difícils d’interpretar amb el bagatge teòric i l’instrumental preexistent. Analitzem, p. ex., el problema de Grècia o més ben dit de l’amenaça del Grexit, és a dir de la sortida de Grècia de la zona euro i forçosament ens adonarem que l’autèntic problema de la crisi europea és l’endeutament excessiu i que Alemanya pensa que l’exclusió de Grècia, per ella mateixa una calamitosa catàstrofe no seria un gran problema per a l’economia global. I potser és per això que la cancellera Merkel no vol cedir a cap xantatge d’Atenes atès que no s’adona de l’impacte d’una suspensió de pagaments d’aquesta envergadura. Només cal recordar que la fallida de Lehman (el banc que a Espanya presidia el ministre Guindos) no va provocar inicialment la preocupació de que els efectes negatius poguessin ser d’escala mundial.
Tanmateix, la situació de Grècia és gairebé desesperada. A finals de mes, necessitarà fons per a fer front al pagament de salaris i pensions per valor de 1.700m. d’euros i mitjans per a pagar el servei del deute amb un primer compromís de 450m. per al Fons Monetari Internacional (amb venciment el 9 d’abril). A més a més, el Banc Central Europeu ha imposat un sostre legalment exigible per als bons del tresor a curt termini. Tot plegat condiciona la llum verda per a alliberar els 7.200m. d’euros del fons de rescat. De manera que el govern de Tsipras ja es planteja reclamar a la sanitat pública €50m. que s’haurien de destinar a pagar els sous endarrerits del personal sanitari. Però, en realitat, els problemes de Grècia no són un cas aïllat, sinó part d’un fenòmen que ha denunciat en un estudi la consultora McKinsey & Co. que fa referència a 47 països en els quals des de l’any 2007 l’endeutament s’ha incrementat a un ritme molt superior a la taxa de creixement econòmic. I, curiosament, els territoris afectats han anat canviant d’ençà de les crisis de les hipoteques “subprime” i del Lehman Brothers als EUA. L’informe apuntava a la Xina i als països emergents com possibles afectats. Per tant, el que preocupa a la McKinsey són les bombolles creditícies que van esclatar ara fa vuit anys.
La gran qüestió és, en conseqüència, determinar com es pot seguir prosperant amb uns nivells de deute tan alts. El responsable de l’àrea econòmica del Banc de Pagaments Internacionals de Basilea també va fer l’advertiment de que els nous estrangulaments puguin afectar països que encara no han pogut sortir de la crisi anteriors, per més que no hi hagi debat als mercats degut a les facilitats quantitatives com ara, per exemple, la injecció del BCE que sota la presidència de Draghi, ha apuntalat, de moment, els desequilibris que per ara semblem sostenibles. En tot cas, hi ha una clara relació causa – efecte entre el “quantitative easing” del BCE i les expectatives de que la Reserva Federal apujarà els tipus de interès i el fet que l’euro hagi caigut a la seva cotització més baixa durant el 12 últims anys. A la borsa, però els valors han cotitzat a la baixa per la por de que un dòlar més fort distorsioni la formació de preus i resti competitivitat en les exportacions. És per això que ara tenim una divergència transatlàntica entre les polítiques econòmiques de la UE i els EUA. I és que el Deutsche Bank ha pronosticat una paritat de 0.87 de l’euro en relació al dòlar el 2017. I el més inquietant és que l’última revalorització del semestre passat és la segona més alta dels últims 40 anys.
Així, doncs, la moneda forta amenaça a inquietar per la seva influència negativa sobre la inversió estrangera i per la possibilitat que la moneda forta sigui una forma d’autolesió per a les empreses que treballen d’una manera substancial a l’exterior. Posem per cas, l’efecte de la moneda en la repatriació de beneficis o les superiors dificultats que experimenten les empreses més exportadores. En el fons, el que passa és que estem conduint el món cap a uns escenaris desconeguts. I caldrà ajustar els mercats a una època nova i diferent amb tota mena de incerteses en la qual hi haurà més risc i mes volatilitat amb un sistema monetari més fragmentat. Cosa que vol dir que la rendibilitat i els beneficis de les grans empreses en mercats globals es veurà reduïda o serà mes difícil d’assolir i que significa que la carta a jugar serà la capacitat d’adaptació, perquè l’alternativa serà la vulnerabilitat dels qui segueixin gestionant pels mètodes anteriors. I són moltes les veus que han fet advertiments com ara Chistine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional que avisa del perill que l’elevació dels tipus d’interès dels EUA pugui provocar inestabilitat als països emergents sense que tinguem clar fins on es pot arribar sense fer descarrilar tot el sistema. Hi ha qui diu que potser estem incubant una caiguda dels mercats com la del 1937 que va esclatar vuit anys després de la Gran Depressió del 1929. I tot plegat, són coses que haurien de tenir presents els qui parlen en termes de moralitat des de Grècia i els que ho fan des de l’aritmètica alemanya i atès que es tracta de qüestions que podrien desembocar en la desintegració d’una economia sencera. Possiblement en depèn, la d’un país fronterer de la OTAN i, que frena l’entrada massiva d’immigrants de l’Orient Mitjà. Les apostes són, doncs, molt elevades i convé que no es vulgui despatxar sense tenir en compte totes les implicacions i les eventuals conseqüències d’una anàlisi de pura lògica que no tingui present totes les repercussions que, de rebot se’n puguin derivar si actuem des de l’ortodòxia.
