No fa ni dos dies que CDC i ERC han signat un full de ruta per arribar a la independència i l’acord ja ha rebut bufetades de totes bandes. Les crítiques que han sonat més a les xarxes apunten que, número u, tot plegat és una representació electoralista i, número dos, la independència no es fa signant uns papers. I què? I què? Si a les municipals l’independentisme fa figa els adversaris no tindran pietat. Ja ho sabem, que els dos partits no s’estimen, però està bé que hagin respost a les exigències de la situació, encara que sigui a la força i per necessitat. Quan no es posen d’acord perquè no es poden d’acord, i quan s’hi posen perquè s’hi posen… Som un poble francament complicat.
Pel que fa a la protesta número dos, és obvi que signant un full de ruta no s’arriba a la independència. I és obvi que és ridícul mirar de preparar un pla d’un any i mig per un procés que serà de tot menys previsible i endreçat. No pots fer-li la independència a Espanya basant-te en un croquis de divuit mesos senzillament perquè ningú pot preveure com s’aniran succeint exactament les coses. A nivell estrictament pràctic, doncs, em sembla absurd.
Dit això, l’esperit de l’acord em sembla esperançador. Sobretot perquè inclou de manera explícita que “el procés de transició democràtica no quedaria en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions”. És a dir, que si el 27-S guanyen els partits del Sí, el dia 28 la llei espanyola ja no val. No hi haurà marge per marejar i allargar la situació amb plans B cada cop més descafeïnats. Si Espanya no fos Espanya ens deixaria anar jugant a ser independents fins que arribés l’hora de la veritat, que és l’hora en què el president de la Generalitat ha de dir als catalans que han de pagar els seus impostos a la hisenda catalana. Però com que Espanya sí que és Espanya, no crec que l’estat trigui gaire temps a posar-se molt nerviós. Si és així i comencen a impugnar coses, què faran quan el govern català ignori el seu sacrosant Tribunal Constitucional? No ho sé, però sigui el que sigui, no serà bonic. Serà l’esperat xoc de trens, el xoc de sobiranies que ens pot portar a la gran crisi institucional que necessitem perquè Europa, llavors sí, no tingui més remei que intervenir.
L’únic acord que em sembla rellevant i innegociable, doncs, és que actuem com un país sobirà des del minut u. Tot el que no sigui això, és Sí-No. I qui no ho vulgui acceptar, doncs que no s’hi sumi.
