Sembla que els agradaria bastant que el moviment sobiranista fos violent, i com que això no acaba de passar, busquen vincular-ho d’alguna manera, encara que sigui remota i ridícula, amb els terroristes d’un signe o d’un altre.
Si hi ha desordres anarquistes: la culpa és del sobiranisme. Si hi ha gihadistes en habitacions obscures deixant-se créixer la barba: la culpa és del sobiranisme. És un mal antic: consisteix en intentar assimilar l’altre al fantasma col·lectiu que més cadenes arrossegui. Així, podem vincular el PP al franquisme, però pagant el preu que el PP vinculi el sobiranisme amb allò que faci més por, que ara mateix és el terrorisme d’arrel islàmica. D’aquí que La Razón ja publiqui contraportades en àrab, per provocar; perquè hi ha un friquisme ranci i poca-solta de la dreta que l’emparenta amb les malalties mentals, amb allò que abans se’n deia subnormalitat crònica. Tontos de bava, ells, que per res del món publicarien un article en català ara me’l publiquen en àrab! Buf. ¿Abans musulmana que catalana?
La cerimònia de la confusió respon a una estratègia molt pensada, que si bé no impressiona a la majoria sí que acaba servint com eina electoral. Nous Catalans, una entitat vinculada a Convergència, és acusada de ser un niu de terroristes per part de tot un ministre espanyol. L’acusació és d’una gravetat esfereïdora. Fernández Díaz —fent gala d’aquella mentalitat maniquea tan comú en els nens i en els radicals d’un cantó o l’altre— pensa que qualsevol entitat que treballi per la catalanitat no treballa per l’espanyolitat, i qualsevol cosa que no sigui espanyolitat no pot ser més que terrorisme. O amb nosaltres o contra nosaltres, i contra nosaltres és terrorisme, i el terrorisme de moda és l’islamista, etc.
Amb això de l’islamisme se’n fa un gra massa. Es confon un problema policial amb un problema polític. De radicals violents n’hi ha un fotimer, d’una secta o de l’altra —a l’esquerra i a la dreta—, i, si bé aquests islamistes estan fent furor en els últims temps, tampoc no s’ha de suposar que estan en condicions de canviar el món occidental, ni de fer tremolar cap dels pilars de la democràcia. Els creients en l’Islam són una cosa, i els terroristes fanàtics i assassins són una altra. Si bé és cert que molts creients i immigrants nouvinguts no tenen els conceptes clars —i es deixen temptar, i no es mostren prou ferms—, crec que tot el que volen és viure tranquils, tenir feina i poder resar al déu que els vingui de gust, sense ser marginats per cap causa.
Els islamistes sobretot estan fent mal als pacífics devots d’aquest credo, que són assimilats a la violència radical simplement pel fet de freqüentar una mesquita —o llegir l’Alcorà, o portar mocador, o gel·laba. Molt sovint els podem empènyer nosaltres, sense voler, cap el radicalisme, amb la nostra por: els fem violents perquè els fem desgraciats. Se’ls margina i per això no els queda altra via d’identitat que el radicalisme.
Perquè sobretot busquen ser alguna cosa: una identitat, una missió, pertinença. Quan no la troben és quan poden ser seduïts pels mentors radicals, que els ofereixen una grandíssima aventura a canvi d’arriscar o donar la vida. Molt sovint, la societat secular i liberal peca de manca de transcendència: l’èxtasi tecnològic o el consum no poden substituir la grandesa d’una missió sagrada. Com va dir Obama als imams moderats: ‘Això vostre és molt avorrit…’. Jo també aniria a l’església si els nostres capellans no fossin grisos funcionaris de la fe: avorrits ensotanats que llegeixen un llibre com qui mastega xiclet. Jo voldria bons sermons originals, plens de poesia i de veritats morals perfumades. Deixem-ho aquí.
Nous Catalans té com objectiu integrar. Que els immigrants aprenguin català i s’assentin en el nostre país és una gran notícia. Si Catalunya vol sobreviure ha de ser una comunitat unida, vinguin d’on vinguin els nous catalans. Atacar un immigrant que es vol integrar és atacar Catalunya i el seu model d’èxit. Amb la immigració dels anys 60 i 70 s’ha acabant fent una gran tasca: són catalans respectuosos i integrats —i de tots els colors polítics!—, ara cal fer el mateix amb aquells arribats a finals dels 90. Només hi hagi una sola Catalunya, centrada en el respecte a un marc de convivència i en l’ús d’una llengua —aquest ha de ser l’objectiu. I que cadascú resi al Déu que li vingui de gust.
I això és el que l’espanyolisme no suporta. ¿I què en direm del silenci dolorosament progressista davant d’aquesta falòrnia? Estem en temps electorals, i qualsevol cosa que serveixi al desgast és bona, vingui d’on vingui. Molts que sempre surten a defensar els immigrants o els hipotecats —i ai si s’acusava el poble sahrauí de terrorista!— callen quan s’escampen mentides sobre els sobiranistes catalans. ¿Per què? Perquè ja els va bé, i això els converteix, sòrdidament, en còmplices.
Que Catalunya sigui un exemple d’integració, i que assimili a la catalanitat, és vist com un afront per a les essències espanyoles. En el fons molts preferirien un immigrant radical que no un immigrant integrat en una comunitat que no volen reconèixer com a pròpia: la catalana. I aquí es confonen les dues grans animadversions de la dreta espanyolista, envers el catalanisme i envers la immigració, provingui d’on provingui. Que les dues bèsties negres treballin juntes en un projecte que no han sabut fer seu des d’aquest espanyolisme rebentaculs no pot fer més que indignar-los, i d’aquí totes les acusacions i d’altres porqueries. Beneïts aquells anys en què els catalans eren només garrepes.
