Procés: segona fase. L’anomenada transició nacional es juga la continuïtat en un doble examen. No és cert que el 27-S sigui només un plebiscit sobre la independència. Se’n votarà la radicalització de l’estratègia per aconseguir-la i el lideratge. El preacord de full de ruta es basa en la pràctica de la via unilateral. S’assumeix que només a partir de la desobediència a la legalitat espanyola es pot continuar el camí postautonòmic, assumint tots els riscos jurídics i penals. La querella del 9-N contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pot fer riure al costat del que vindrà. El president de la Generalitat, un símbol de l’estatus quo disposat a dinamitar-lo des de dins per garantir la supervivència de la nació, entoma un programa polític que està a deu galàxies de distància de la tradició pactista de CiU. Tot ha anat tan ràpid, i alhora tan lent, que sembla mentida. Per contra, ERC i la CUP posaran a prova el pedigrí sobiranista i la solidesa del projecte que han defensat, fins ara, amb una minoritària i encomiable insistència.
Només es pot arribar a la independència, per tant, assumint la sobirania de la legalitat catalana, venen a dir CDC, ERC i les entitats sobiranistes. Potser així, i dependrà dels colors amb què es pintin els escons del Congrés després de les espanyoles, la Moncloa es veurà forçada algun dia a acordar un referèndum sobre l’estat català. O potser no, i el nou govern retroalimentarà una espiral de tensió desconeguda radicalitzant la seva oposició al procés amb el codi penal a la mà.
Si CDC i ERC no es presenten plegades a les eleccions del setembre, si els republicans van rebutjar la llista conjunta amb els convergents després del 9-N, és perquè Oriol Junqueras aspira a liderar la segona fase del procés. El republicà voldria a presidir la Generalitat i, de retruc, enviar Artur Mas a perdre’s en el brogit del mercat de la Llibertat de Gràcia, la quotidianitat enyorada del president. Està fora de les lleis de la política (i del sentit comú) la proposta que el mateix Junqueras va confessar haver fet al també líder de CiU perquè torni a presidir la Generalitat encara que perdi les eleccions. És la dificultat d’admetre les conseqüències dels propis actes?
Els intents de reprendre el debat de la candidatura unitària han topat un altre cop amb la negativa republicana d’obrir un meló que ja donaven per digerit. Així que Mas, com Junqueras, pot quedar segon, i a diferència del republicà arrisca la continuïtat de la seva carrera política. Si el president perd, el seu successor, el que surti elegit del congrés de CDC de l’hivern, ¿continuarà apostant pel pacte amb ERC i la CUP i la via unilateral? ¿Com condicionarà el resultat del 27-S el futur programàtic del partit que es refunda? ¿I el perfil del seu futur líder? ¿El procés continuarà si Convergència fa un cop de volant moderat? Vet-ho aquí un altre tabú. La partida, a una carta. Tot o res. Mireu-vos-el bé: Mas va nu.
