Passades les eleccions municipals, començarem a tastar el regust de no haver sabut aprofitar, institucionalment, el moment dolç d’hegemonia per la independència guanyat el 9-N. No cal negar que haver de celebrar un referèndum que, tot i la seva legitimitat, no podia assolir el reconeixement legal de l’Estat dominant, va ser, des del punt de vista simbòlic, un acte de poder a mitges. Cosa que l’equipara a una falta de poder real: quan coincideixen la voluntat de fer amb la capacitat de realitzar-la, el poder no es discuteix, sinó que l’imposa qui és capaç de mantenir-lo. I és evident que nosaltres no vam saber fer aquest pas i que l’Estat espanyol ho va poder aprofitar en benefici propi. Aquest punt de partida explica moltes de les malfiances partidistes que no van permetre soldar el moviment amb les institucions; els dubtes i les demores a l’hora de convocar les eleccions plebiscitàries; i, en fi, la pèrdua d’un temps preciós per continuar mantenint l’enemic a la defensiva. Perquè, mentrestant, els desplaçaments interns dins la societat espanyola -de la qual una part de la població catalana se’n sent partícip i, si ho voleu, dependent- han obert una escletxa en el sistema bipartidista per on oferir una alternativa “regeneradora” al règim del 78. A banda, tot sigui dit, que pesa molt, dins la pròpia societat catalana, una pulsió “regeneradora” -més radical, si voleu, que l’espanyola-, que es considera paral·lela, i, per tant, no coincident, amb el moviment per la independència, contra el qual no es posiciona obertament, però enfront del qual pren una actitud de “vosaltres aneu fent, i ja m’ho explicareu”.
Fet i fet, això implica que Podemos i Ciudadanos no solament han creat l’ expectativa, a esquerra i dreta, que l’Estat espanyol està en condicions de reprendre la iniciativa –bé allargant, amb el seu nou parlament, la resolució del “problema català” totes les legislatures que puguin; bé usant el bastó i la pastanaga des de nous governs de coalició per mantenir-nos a la defensiva-. També han fet que, al si de la societat catalana, els partits sobiranistes mirin de reüll les enquestes –com quan els equips de futbol demanen l’hora a l’arbitre—i facin càlculs, també a la defensiva, sobre les dificultats d’aconseguir majories suficients després del 27-S. Tot plegat fa que ens desviem de la qüestió principal, i que l’ANC ha de posar damunt la taula en l’acte de divendres que ve. La necessitat d’una nova onada de mobilitzacions amb el doble propòsit de mostrar, una vegada més, el poder del moviment per la independència al carrer i de convèncer els suposats “indecisos” que això va de veres, que tenim un projecte de país per oferir, i que les nostres institucions es posen a treballar de valent per tal que els fulls de ruta deixin de semblar a “tants caps, tants barrets”. Això implica la voluntat de reunir en un sol feix l’horitzó per la independència i el canvi social començant des dels ajuntaments, puntes de llança de la República Catalana feta cos en places i carrers de les viles. Contràriament, la pulsió “regeneradora” en favor de l’Estat espanyol assolirà una victòria simbòlica, que prepararia el terreny per a uns resultats massa incerts el 27-S.
