L’endemà del primer dia sense el Xavier Vinader, la productora Netflix llançava la primera sèrie dedicada a un super-heroi i enfocada al públic adult, Daredevil. Matt Murdoch, l’heroi que Frank Miller va popularitzar a partir dels anys 80 quan va fer-se càrrec de les històries d’aquest personatge de Marvel còmics, neix i creix a Hell’s Kitchen, Nova York. Orfe de mare, de petit pateix un accident al carrer intentant salvar un ancià, amb vessament de substància radiactiva inclosa, cosa que el deixa cec però alhora li ultra-desenvolupa la resta de sentits. El pare, boxejador sovint venut a la màfia que «arregla» combats, empeny el seu fill a estudiar. En un darrer combat, en què ha de deixar-se batre, el pare de Matt guanya per dignitat i en honor al seu fill però és assassinat. Sol al món, Matt creix en un orfenat i comença a ser entrenat per una mena de ninja cec anomenat Stick, que el convertirà en un lluitador quasi invencible. De més gran, Matt estudia dret i es converteix en advocat.
Mentre rumiava i recordava les històries de Daredevil, «el diable que gosa enfrontar-se a tot», pensava en el Xavier. Igual que el super-heroi, Vinader no provenia de l’alta societat i va fer-se el seu camí estudiant, treballant i desenvolupant els seus sentits. L’olfacte periodístic i la manca total de por a l’hora de fer surar la veritat a la superfície, el van convertir aviat en un objectiu de les esferes més fosques: l’ultra-dreta de sempre i les hipocresies de l’estat de dret post-franquista. Igual que Daredevil, el Xavier era un lluitador solitari, sense cap mena d’aturador i amb una brutal honestedat. Aviat en va tastar les conseqüències.
Recordo una mica llunyanes les imatges del Xavier per París i quan va estar a la presó a Carabanchel. Jo encara no sabia que volia ser periodista quan fos gran, llavors.
Molts anys després, el 1992, vaig conèixer el Vinader després de l’assalt de la Guàrdia Civil a la redacció de El Temps a Barcelona, per on jo corria aleshores. Era l’operació «Barcelona neta» abans dels Jocs Olímpics, on es van detenir, torturar i empresonar presumptes terroristes independentistes. L’operació la comandava Baltasar Garzón des de l’Audiència Nacional i el director de la Benemérita era un tal Luis Roldán. A les redaccions periodístiques de la ciutat gairebé tothom tenia por de represàlies si signaven una adhesió als col.legues de El Temps. Alguns diaris van publicar que l’assalt de la Guardia Civil havia estat una invenció. Però tornem al Vinader. Lluny d’estar acollonit, intentava treure l’entrellat de tot plegat, investigar. Davant un flexo, a les tantes de la nit, asseguts a una taula de la redacció deserta d’Interviú, em deia «hi ha massa coses que no quadren en aquesta operació… s’ha sabut que el CNI hi està ficat però no lliga. Què hi fot el CNI en aquesta operació de l’Audiència?».
Durant aquelles estones i moltes d’altres que en van venir, ens vam fer amics. Jo l’admirava i l’escoltava sempre amb les orelles ben obertes: intentava aprendre.
El vaig visitar molts cops a casa seva. Alguna vegada a l’hospital, després d’algun o altre accident treballant per aquests móns de déu. Aquest mes passat l’havia d’anar a veure i dur-li unes pel.lícules de Johnny To, el director de Breaking News, PTU, i sobretot, Election i Election 2, sobre les Tríades. No hi vaig ser a temps. Em fa molta ràbia i el trobo a faltar.
