La unitat política és sagrada. Tant, que els laments per la pèrdua de suports al full de ruta han desviat intencionadament l’atenció en un dol obtús. Vestiu-vos de negre perquè el procés “sobiranista” s’ha transformat en “independentista” perquè així ho han pactat els dos grans partits del país. CDC, ERC i les entitats que han signat el preacord han assumit políticament la via unilateral, en un canvi de modus operandi sense precedents en el catalanisme que també propugna i reforça la CUP. El lament, però, ha estat per la pèrdua de la unitat daurada amb ICV-EUiA i, per ara, Unió.
Fins ara, per al que més sobirans hem estat és per abusar de la paraula. L’etiqueta sobiranista ho ha englobat gairebé tot, desafiant el diccionari i la intel·ligència. La política ha fet embogir la polisèmia amb la incoherència entre els fets i el significats. Hem estat sobirans per demanar permís. Dimecres va fer un any de la petició del referèndum al Congrés. Mentre alguns es pregunten quantes vegades hi caldrà tornar, units, per fracassar en l’intent d’aconseguir el traspàs de la competència per convocar-lo, estaria bé que penséssim què hauria estat del 9-N si la votació s’hagués supeditat a l’anhelat consens, llavors esmicolat i inexistent. Rebobinem: fins i tot en els temps de la unitat gairebé perfecta van pesar més els interessos dels uns i dels altres. Va ser un instrument de conveniència immillorable, el de la unitat, fins que es van anar acostant les eleccions i cadascú va marcar el perfil que més li abellia.
Hem estat sobirans per discrepar. Els partits no independentistes no han pactat la defensa de cap projecte comú i alternatiu a l’estat català. Si el 27-S els independentistes no sumen la majoria absoluta dels escons del Parlament, si no queden blindats per una suma incontestable de vots, tampoc no hi haurà cap altre projecte polític a implementar. Esperaran junts, això sí, els futurs inquilins de la Moncloa, perquè tot quedi a criteri seu.
Així que, encara que costi de dir, sobretot per als que havíem desitjat que tot anés d’una altra manera i havíem apostat per una llista conjunta i integradora abans que tot s’enverinés, benvinguda la desunió sobirana si serveix, per fi, per avançar.
