Això de la crisi va provocar que molta gent se sentís de sobte atreta per la política. La cosa pública sempre havia estat de tothom, però mentre les coses anaven bé i hom tenia feina i anava fent el seu camí, d’allò públic només se n’ocupaven els periodistes i els polítics, sovint amb una complicitat —tu tapa, que jo subvenciono— que ara podem arribar a trobar dolosament vergonyosa. Una cosa és rebre ajuts públics, i l’altra callar com un puta —o fer-ho tot petit petit, perquè no es noti, encara que la merdeta ens surti per les orelles.
Aquest ambient fètid, emmetzinat per la corrupció, enterbolit per l’atur, encès per una forma de justícia que no s’acaba d’entendre des del punt de vista de la ciutadania, i explicat per un periodisme que o bé fa demagògia de tot o bé ho perfuma amb aires postmoderns o amb fotos de noies amb bikini, ha provocat que tot un seguit de gent vulgui fer carrera en la cosa pública, fet, en primer lloc, lloable. El que no és gaire sensat, però, és pretendre que amb tu comenci el món, i que les teves propostes no seran tan limitades —per la realitat i per la comptabilitat— com les del veí, per molt de ‘dretes’ o ‘progre’ que sigui. No hi ha res més dur que, un cop es coneix com funcionen les coses, haver d’acceptar que no s’hi pot fer més, o que el que s’hi pot fer és molt reduït, com sempre ens recorden els possibilistes, o ja era sabut si no s’hagués volgut mentir a l’electorat. És cert que es poden fer coses noves, però el marge és més limitat del que ens imaginem.
Els absolutistes de tres quarts de quinze i venedors de fum acaben topant amb el món, com s’ha vist a Grècia, on es pensaven que les matemàtiques deixarien de jugar només perquè havien votat un partit que prometia la meravella social i el deute volàtil. Abans havia passat a França, que imaginaven que farien canviar la política europea dirigida des de Berlin, com si els propis socialistes alemanys no estiguessin d’acord en defensar la fortalesa d’un euro que es va crear sobretot per a donar als europeus marcs alemanys per a comprar-los a ells mateixos les neveres i els aparells d’ortopèdia.
Des de fora de la política tot és molt maco…, i senzill; és com aquell aficionat al futbol que va donant lliçons de la manera en què s’haurien de fer les alienacions i els entrenaments i els fitxatges; política per a tertulians, per a barres de bar de barriada, per a debat entre cunyats o entre adolescents que s’avorreixen.
És molt fàcil dir pestes dels bancs, per exemple, però després és impossible fer una política realista —o una simple candidatura municipal— al marge del crèdit, que t’han de concedir aquells mateixos bancs als quals s’anava a encerclar, com si fossin bruixes empudegadores. A l’hora de la veritat, s’han de fer pactes —la política consisteixen en això—, i s’ha de pactar amb aquells a qui es demonitzava, perquè és l’única manera de fer alguna cosa palpable, que arribi a la ciutadania. Qui no es vulgui embrutar que no es posi en política, perquè per fer alguna cosa és necessari embrutar-s’hi les mans, ficar-les fins al fons de la realitat, on tot és més aviat negre i embolicat i no admet simplismes de pa sucat amb oli.
Tot això de la senyora Colau, a Barcelona, per exemple. La senyora Colau, amb el seu moralisme saníssim, que ens ha ensenyat a anar amb compte amb aquells que ens volen ‘pagar’ el piset. I això està bé: pedagogia o educació sexual, i parlem-ne, efectivament, de la dació en pagament, a veure si funciona o no. Però una cosa és això i l’altra és aprofitar un problema greu per a muntar sobre d’ell una paradeta per al lluïment personal, amb coloraines i “escraches” porta per porta, amb la cara rentada a les flamants paperetes, amb tot aquest desplegament de retrats i caricatures amables, a veure si ens voten i ocupem l’alcaldia. Una cosa és voler ser alcalde, i l’altra és voler guanyar Gran Hermano o moure’s per ressentiment social o per venjança ‘contra els poderosos’. Hi ha egos que ni un ajuntament dels grossos podrà encabir. Hi ha personalitats tan afamades de renom i poder que fan una mica de llàstima. Què hi farem. Pintem cases a domicili.
Per què sí, tot això desprèn un aire personalista, paternalista, maternal, de barator xinesa de basar que tomba d’esquena, i que ens recorda aquells temps una mica sud-americans o tropicals, on es confonia el tango amb la política, i la política amb el vodevil o amb la cridòria de carrer. Ara es deixen anar quatre consignes, es tiren quatre selfies i imaginen que estan fent una revolució, només perquè no els tremola la veu alhora de dir-la molt i molt grossa. Qui la digui més grossa se n’emporta el titular. Fet i fet, el PP ha fet pedagogia.
Qui faci més soroll atraurà més mosques. La lliçó de Ciutadans i Rivera es repeteix ara en una altra cuneta de la política, perquè a Barcelona hi ha sortit els nous actors polítics que, amb d’altres excuses, potser aconseguiran fer amb Espanya allò que no va aconseguir Jordi Pujol: fer-li a l’estat una cirurgia estètica que li canviï aquesta ganyota perpètua de ressentiment i mala bava. El problema és que el resultat d’aquesta operació pot ser francament patètic, i que ens trobarem amb una política ridícula, mescla de plató de televisió i de picabaralla de Twitter. Però bé. Sense dramatismes, etc.
