El desànim dels vells il·lusionats i la bilis dels opositors han rebregat l’acord sobre el full de ruta sense saber mesurar prou que ha estat l’avenç més rellevant que han fet els partits del sí d’ençà del 9-N. De la nit al dia, CDC, ERC i les entitats sobiranistes han transformat l’anomenat procés. Fa vergonya dir-ho, de tan obvi, però la majoria sembla haver-ho volgut passar per alt: s’ha passat del dret a decidir a la defensa nítida de la independència, amb terminis i compromisos inequívocs. És absurd lamentar-se de la pèrdua de suports quan respon a la lògica de la credibilitat. Un pacte així només el poden avalar les formacions independentistes. El lament, per tant, ha de ser pel viratge que algun partit ha deixat a mig fer, confiant en el miracle de Podemos en les pròximes eleccions espanyoles, encara que Pablo Iglesias no hagi assumit mai un compromís ferm per tirar endavant un referèndum a Catalunya que no sigui el d’una reforma constitucional espanyola. El fet que els partits que no s’han definit com a independentistes no s’hi adhereixin reforça l’ambició de la proposta. La independència, el 2017. Implica l’inici de la via unilateral; guardar al calaix tots els permisos i peticions reiterades de pas; rebentar la barrera.
La consulta no vindrà mai regalada, si és que ha d’arribar. Fins i tot els federalistes incorruptibles saben que, si algun dia la Moncloa s’avé a acceptar les urnes, serà perquè els independentistes hauran tensat la corda fins al final, sense plegar-se per les conseqüències jurídiques o penals d’un projecte que requereix el màxim risc, com Miquel Iceta sap molt bé encara que alguns s’escandalitzin amb la seva constatació amenaçadora. CDC i ERC hauran d’abandonar la zona de confort. La CUP també. Ningú no pot preveure si el 27-S serà un èxit o un fracàs rotund, però abans regnava el caos i almenys a hores d’ara hi ha un projecte consensuat. Tot madura, i és lògic que ningú festegi la gravetat de les decisions. Potser els líders que van iniciar aquest procés no el podran acabar. Però si en les eleccions catalanes, amb el preludi de les municipals, no es forma una majoria absoluta independentista amb prou fortalesa per tirar endavant el programa de què s’ha dotat amb aquest full de ruta, difícilment es formarà al Parlament una majoria alternativa per tirar endavant un projecte polític comú.
El punt més dèbil no és, per tant, el projecte. Mariano Rajoy ho té molt clar. Ho continuen sent els odis atàvics, la falta de confiança mai recuperada entre Artur Mas i Oriol Junqueras i les hostilitats soterrades de les respectives direccions. És l’eterna lluita de poders: l’ànsia de mantenir-se en el govern o d’assolir-lo, la llibertat de fer les coses a l’estil de cada casa, la resistència a admetre que des del primer dia aquest és un procés concertat que només avançarà a còpia de pactes entre els múltiples actors. La falta de generositat de tots els partits del vell bloc sobiranista va enfonsar el 9-N en el fang, tot i que va ser l’acte de desobediència política i civil més ambiciós des del restabliment de la democràcia. No és que l’independentisme s’hagi desinflat, és que ha assumit la gravetat dels riscos i la necessitat de jugar-s’ho tot. I això no admet lleugeresa ni proclames, sinó responsabilitat i resistència. Quan el mal d’estómac dels partits deixi pas a l’acció valenta i al retorn del debat ciutadà per definir l’estat, els anomenats indecisos, ara inabastables, potser s’hi aniran acostant. En política no hi deu haver res més atractiu que sentir que compten amb tu per repensar-ho tot.
