La celebració d’aquell esdeveniment històric va ser apoteòsic però deslluït per la pluja. Arrecerats sota uns paraigües negres com el carbó, la gernació que omplíem (i parlo en plural perquè servidor també hi era) el carrer de la Ciutat, on tenia la seu el PSUC, cridàvem a cor què vols consignes a favor de la democràcia, l’amnistia i l’Estatut i visques al partit. Eren consignes bàsiques que hauria pogut cridar molta gent que no estava afiliada al Partit, que aleshores s’escrivia amb majúscules per ressaltar-ne l’exclusivitat, per bé que tenia un rerefons totalitari propi de la ideologia de base. És clar que molts dels que estaven allí (incloent-m’hi) no ens entreteníem a fer aquesta mena de consideracions ideològiques. Més que comunistes érem demòcrates. Un demòcrates iconoclastes, això sí.
El PSUC del 1977 no tenia res a veure amb el partit comunista dels anys 30. Els vells dirigents sí que responien als esquemes mentals i ideològics del comunisme —i per això al cap de pocs anys, el 1982, van escindir-se per crear el PCC—, però el joves no érem ni remotament tan doctrinaris. L’excés d’ideologia va reprendre cap a la dècada dels 90. Qui millor va resumir què significava el PSUC per a les generacions que no havien fet la guerra va ser Antoni Gutiérrez, el Guti, en un article que va publicar a la revista Treball el 2002 amb motiu de la celebració del 25 aniversari d’aquell 3 de maig.
El Guti ja no era el gran dirigent del PSUC, ja que havia esta apartat de la direcció per la pinça que li feren els leninistes de Paco Frutos i Rafael Ribó i els prosoviètics de Pere Ardiaca i Juan Ramos el 1981, tot i que un cop escindits els prosoviètics va tornar a dirigir el partit fins al 1986, quan el van apartar definitivament i el van enviar a Europa com a eurodiputat. Aquell 2002 el PSUC tampoc no existia. La celebració del 25 aniversari anava a càrrec de la nova organització, ICV, creada el 23 de febrer de 1987 per superar l’ensulsiada final del PSUC, consumit per les batalles ideològiques, les derrotes electorals i les desercions cap al PSC d’antics dirigents, arrossegats per l’hegemonia del PSOE a Espanya des de la victòria de l’octubre de1982. Però el Guti sempre va ser un home de seny, estratega en un món de tacticistes, rotund, més humà que la imatge que oferia d’entrada i que va cultivar durant l’època de l’antifranquisme.
El seu article respirava una manera de fer que no s’assemblava gens a l’article que el precedia, “Hereus de Pujol, o hereus del PSUC?”, que era una andanada dirigida contra ERC i Carod-Rovira del vicepresident d’aleshores d’ICV, Jaume Bosch. Llegit ara, l’article de Bosch fa riure, perquè el 2003 ICV i ERC ja compartien govern a la Generalitat amb el PSC. El del Guti, en canvi, resulta molt més interessant i històricament rellevant. És més sobri, curt i profund. Per al Guti, si el PSUC no hagués estat legalitzat, la democràcia no hauria estat creïble. I tenia raó. Però amb el temps també s’ha pogut constatar fins a quin punt la credibilitat de la democràcia espanyola també havia de passar per legalitzar ERC, el partit de l’esquerra no marxista catalana, clarament nacionalista, per bé que llavors es manifestava federalista, i que representava el nexe d’unió amb la democràcia republicana que el franquisme es va carregar amb el cop d’Estat. El nacionalisme català i el PSUC van ser com una mena de vasos comunicants que s’influïren mútuament.
El més significatiu del que explicava en el seu article l’antic secretari general dels comunistes és que, per a ell, el PSUC va ser “una gran escola de democràcia nacional catalana. La llibertat va estar sempre per endavant de qualsevol altra consideració i el catalanisme popular, la seva bandera nacional; una bandera feta també, i en alguns casos sobretot, amb l’esforç dels treballadors nous catalans, que no oblidaven mai la solidaritat amb la seva terra d’origen”. No vull dir que el Guti fos independentista ni res semblant. Evidentment que no ho era. Però la manera com va concebre el PSUC va permetre que s’hi incorporessin persones qui avui es manifesten obertament sobiranistes i independentistes sense renunciar als ideals progressistes.
El PSUC té molts hereus. Hi van conviure els que després han promoguts el discurs dels ressentits, a l’etil Francesc de Carreras o Xavier Vidal-Folch, i els que van jugar-se la vida i el prestigi i són als antípodes d’aquests ploramiques. Només cal pensar en August Gil Matamala, ben implicat amb la CUP, o Josep Termes, el gran historiador del catalanisme popular, o Ferran Mascarell, conseller de Cultura d’un govern de CiU presidit per Artur Mas. Cadascú té el seu trosset d’història i té el dret a reivindicar-la, si vol. Personalment, per exemple, em considero una persona formada en l’ambient polític del PSUC. Concretament, dels eurocomunistes, que érem demòcrates radicals, de mentalitat oberta i d’una catalanitat tan arrelada que transcendia el nostre catalanisme après als manuals.
L’herència sovint cau a mans de qui té el “cul de ferro” i sap engiponar un relat històric a mida, però sota la pluja primaveral d’aquell 3 de maig de 1977 érem “molts més dels que ells volen i diuen”, com cantava Raimon. Per això van ser el partit més votat a Catalunya el 15 de juny següent. Per això els hereus “oficials” avui dia són una minoria.
