El conseller d’Economia i Hisenda d’Extremadura, Antonio Fernández, ha anunciat una baixada d’impostos. Gràcies a haver tingut superàvit en els comptes públics, els extremenys es podran beneficiar de la reducció dels trams propis de l’IRPF, de les transmissions patrimonials o del cànon de l’aigua. De fet, el govern extremeny va tancar l’any 2012 amb un dèficit del 0,97% del seu PIB, un 0,53% per sota del dèficit exigit per Espanya a les autonomies (1,5%). Un autèntic miracle! Sobretot perquè aquestes xifres contrasten amb les de Catalunya: no podrà baixar impostos, tot al contrari; va tancar l’any 2012 amb un dèficit del 2,3% (molt per sobre del 1,5 exigit) i té dificultats per fer un pressupost que no signifiqui retallar dràsticament serveis.
Qui ho havia de dir! Tant de temps pensant que els extremenys necessitaven la solidaritat de Catalunya i ara resulta que els sanejats són ells. Tant de temps escoltant el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra carregar contra els catalans per ser uns insolidaris que no volien compartir la riquesa amb ells i ara resulta que és Extremadura el model d’èxit a seguir. Fins i tot tenen un deute més presentable: a Extremadura és del 14,01% del PIB (2.405 milions d’euros; 2.170 euros per habitant), mentre que a Catalunya és del 23% del PIB (50.948 milions d’euros; 6.730 euros per habitant).
Tots els discursos sobre l’economia productiva, la incentivació de l’emprenedoria, la capacitat de generar riquesa, la necessitat d’invertir queden fetes pols davant l’èxit de l’economia subvencionada, el subsidi permanent, la redistribució arbitrària dels recursos generals apel·lant sempre a la justícia social. El model occidental de reducció de l’Estat en benefici d’una major dinamització de la societat civil sucumbeix al model soviètic extremeny: Catalunya té un funcionari per a cada vint-i-cinc habitants; a Extremadura n’hi ha un per a cada onze habitants.
Amb les xifres tant positives que ha lluït el govern del president José Antonio Monago (PP) algú, fins i tot, podria plantejar-se: plantejarà Extremadura la seva independència d’Espanya? O, exigirà un sistema de concert econòmic que no el perjudiqui? O, serà solidària amb Catalunya? És evident que, davant d’unes xifres positives com les que s’airegen, Extremadura hauria de fer un pas i ajudar Catalunya econòmicament. Però això no passarà perquè, en terminologia hispana, seria regalar recursos per la insolidària Catalunya que s’ho gasta tot en ambaixades a l’estranger, fomentar el català i els jocs de bales. Amb les xifres econòmiques d’Extremadura haurien de ser ells qui demanessis la independència d’una Catalunya que els impedeix créixer més!
Però, això no passarà. Hi ha dues dades clau que expliquen que l’èxit d’Extremadura és menys èxit; és, senzillament, una campanya de màrqueting d’algú que pensa que els demés són rucs. Aquestes dades són, en primer lloc, el saldo fiscal, és a dir, la diferència entre el que l’autonomia aporta a l’Estat i el que aquest li retorna. Segons les úniques dades oficials de l’Estat sobre les balances fiscals de les comunitats autònomes (2005), Extremadura presentava un saldo al seu favor del 15,66%. És a dir, els extremeny van rebre un 15,66% més de l’Estat del que van aportar. El saldo fiscal de Catalunya, en canvi, és negatiu del 6,56%. Aquí cal matisar que segons les xifres de la Generalitat, aquest dèficit fiscal se situa entre el 6% i el 8%, arribant en algun moment al 10% del PIB català. Això ja comença a explicar algunes coses.
La segona dada és la de l’atur. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) a Extremadura l’atur se situa en el 34% (en un anys ha crescut un 6%); a Catalunya és del 23,94%. I això ja ho comença a explicar tot.
Clar que Extremadura no demanarà la independència d’Espanya ni acceptarà mai la de Catalunya. Un 34% d’atur no és una xifra sanejada, d’on sortiran els subsidis per pagar aquesta despesa? Si no hi ha teixit productiu en expansió, qui generarà riquesa? Qui pagarà perquè el senyor Monago de torn pugui presumir d’economia modèlica?
El model extremeny d’enriquiment passiu a costa de l’esforç actiu dels altres, i el vantar-se d’uns indicadors positius fruit de l’aportació obligada d’altres indrets d’Espanya va bona l’afirmació de Josep Ramoneda que el model d’estat de les autonomies ha fracassat. Aquesta propaganda barata, en definitiva, només serveix per donar més arguments als partidaris d’aquest club en expansió que és el dels que estan a favor de tirar endavant un projecte sobiranista.
