Les eleccions del 27-S són, formalment, per elegir els membres del Parlament i triar al president de la Generalitat. Però tothom sap que són molt més que això, són eleccions referendàries, van molt més enllà. A les eleccions del 27S –com si fossin a doble volta però amb una única votació– es demanarà als catalans que consumeixin les seves energies en un doble front. El primer, decidint si volen que Catalunya sigui un país sobirà i camini cap a la independència. Tenint en compte la composició sociològica del país, s’estarà demanant a molts catalans que triïn entre el pare i la mare, entre el passat familiar i el futur, que votin amb el cor o que ho facin amb el cap. Aquest primer front de batalla, el de la decisió amb Espanya o sense Espanya, estarà ple de sentiments i pors. A les lògiques i legítimes pors d’aquells que decidir entre una cosa i l’altra els generarà un conflicte interior, hi haurà les campanyes dels abanderats de la unitat sagrada d’Espanya. I per defensar-la apel·laran a la traïció a les arrels, a trencar amb els orígens, a quedar-se fora de la Unió Europea, a quedar-se sense pensions de jubilació…
Els arguments que s’escoltaran no seran amables, al contrari, seran incisius i dolorosos en alguns casos. Per molts, serà un debat esgotador psicològicament- Sobretot perquè els abanderats dels Sí (CDC, ERC, CUP, alguns ex-PSC i sectors d’ICV, entre altres) i els del No (PSC, PP, Ciutadans i Podem) s’esmerçaran a fons per convèncer els indecisos o per fer canviar el vot dels convençuts.
El segon front, una vegada superat el primer dilema existencial, serà escollir quin dels dos líders polítics de l’independentisme, Artur Mas o Oriol Junqueras, es mereix la confiança dels electors per tirar el país endavant. Aquí, la batalla no serà menys dura. No m’imagino una campanya electoral –on, insisteixo, el que també es damunt la taula qui conduirà el país els propers anys—convertida en uns jocs florals on Mas canti les lloances de Junqueras i el líder d’ERC destaqui les virtuts del president de la Generalitat. No m’imagino l’entorn de Junqueras contenint-se per no posar de relleu que Mas és un nouvingut a l’independentisme, que fins fa dos dies no ho era, o que no li recordin que és un hereu del pujolisme; ni veig l’entorn de Mas abstenint-se de retreure a Junqueras que, abans i després del 9N, les seves maniobres qüestionant la sinceritat del líder de CDC han perjudicat el procés, o que li perdonin que la seva negativa a tirar endavant una llista única va refredar l’onada sobiranista, o que li disculpin haver forçat una comissió pel cas Pujol al Parlament que ha distret durant mesos el procés. Dit d’una altra manera, no veig que tal i com està plantejat tot plegat, la campanya del bloc del sí no sembli més la d’una banda enlloc de semblar la d’un exèrcit.
Està clar que el doble front debilita més que enforteix els partidaris d’una Catalunya independent perquè els obliga a jugar dues partides simultànies, l’externa, amb els unionistes; i la interna, la del lideratge del post 27S.
Els principals partits sobiranistes han pactat un full de ruta clar per portar Catalunya a la seva plena sobirania. CDC i Esquerra, entre altres, han acordat portar aquest full de ruta al primer punt dels seus programes electorals. Esquerra també s’ha obert a fer mítings conjunts amb Convergència i la CUP. Amb aquest escenari de major sintonia no s’acaba d’entendre que ningú plantegi, novament, la idea de fer una llista conjunta. Quin és el problema, que a algunes bases d’Esquerra els fa angúnia votar una llista amb convergents perquè els veuen de dretes? O que algunes bases de CiU no es refien d’ERC perquè temen que els tornin a enganyar com amb els dos tripartits?
Si l’objectiu és comú, si es vol crear un país nou, si la finalitat és la plena emancipació de Catalunya, resulta inexplicable que no es facin tots els esforços per aconseguir-ho, desterrant les baralles puerils de Montescs i Capulets. Si realment es vol aconseguir la independència del país seria lògic fer un front comú fort i sòlid, el més ampli possible, i una vegada assolit l’objectiu que fos la ciutadania qui, en unes noves eleccions, triés quin líder i quin partit és el més idoni per portar el timó de Catalunya.
El 27-S molts catalans hauran de prendre la doble decisió, Espanya sí, Espanya no. I els que hagin decidit que Espanya no, hauran de pensar i elegir qui trien per portar la nova Catalunya. No seria millor eliminar un pas i triar directament entre la llista del Sí a Catalunya i les del No a Catalunya?
