Aquesta setmana passada el president de la Generalitat ha estat notícia per unes declaracions en què insinuava la possibilitat de fer-se enrere i no convocar les pròximes eleccions el 27 de setembre. L’endemà diferents dirigents de Convergència Democràtica matisaven l’afirmació i dos dies després el mateix Artur Mas vinculava l’hipotètic canvi a la possibilitat Mariano Rajoy triï ell també el mes de setembre per a les eleccions al Parlament espanyol.
Tot això, els esforços dels uns i l’aclariment de l’altre, semblaven el que eren: l’intent maldestre de rectificar una decisió equivocada. Perquè si Artur Mas modifica la data electoral sense pactar-ho amb Esquerra Republicana, podria ser ell qui en patís les conseqüències. Aquesta decisió despistaria i molestaria encara més l’electorat sobiranista que pot acabar votant el líder de Convergència Democràtica.
El que sembla haver quedat clar en tot l’episodi és que Artur Mas volia que quedés ben clar el seu malestar. En les darreres setmanes Esquerra Republicana ha deixat en minoria Convergència i Unió al Parlament en algunes votacions no importants però sí significatives. Els republicans han marcat una línia roja que exclou la política del conseller Boi Ruiz dels acords globals amb el govern. Els dirigents d’Esquerra han decidit utilitzar la sanitat com a ariet d’atac i arma de desgast contra Mas. Com ho fan Iniciativa o el PSC.
Però en el cas d’Esquerra la maniobra no s’entén. Els republicans han pactat amb el govern de CiU els dos darrers pressupostos. Si els disgusten i els incomoden les restriccions en sanitat, podien haver proposat retallades en uns altres fronts per evitar-les. D’on no n’hi ha no en raja. Els ingressos de la Generalitat són els que són. Clarament deficitaris. Els ajustaments afecten tots els departaments. I en el cas del de Salut, el govern d’Artur Mas els evita tant com pot perquè sap que són l’escletxa per on pot entrar la demagògia a raig.
El malestar d’Artur Mas té aquesta explicació. Quan va referir-se a la possibilitat de canviar la data electoral només l’estava constatant. Però es va equivocar en la fórmula per fer-lo evident. Més enllà de l’amenaça, el problema fondo és un altre. Malgrat la necessitat i les declaracions gestuals, malgrat els nous acords, les desconfiances entre Convergència i Esquerra persisteixen. La pugna per l’hegemonia del procés sobiranista no s’ha calmat. I el mateix procés continua ressentint-se’n.
