El 16 d’octubre de 2012 vaig escriure un article titulat L’atemptat contra Artur Mas, que es va publicar al Singular, en què parlava de la necessitat d’extremar les mesures de protecció del president davant d’un nacionalisme espanyol que és capaç de les més grans barbaritats per aturar el procés català. Ho vaig fer per esbordellar la idea, en cas que hom la tingués, de deixar Catalunya en estat de xoc, en la mateixa mesura que l’atemptat contra John Kennedy va deixar en estat de xoc els Estats Units i que l’atemptat contra Olof Palme va deixar en estat de xoc Suècia. “Li has fabricat una armilla antibales”, em va dir una amiga psicòloga. I confesso que la intenció del text era justament aquesta, en el sentit que els plans per cometre un delicte es torcen tan bon punt se’n fa un advertiment públic específic. No acostuma a passar que l’ordidor d’un delicte segueixi endavant a partir del moment que algú l’assenyala com el principal sospitós. Hi ha coses que necessiten foscor, molta foscor.
Les clavegueres del nacionalisme espanyol, concretament, són molt actives en la foscor. Van ser molt actives a l’hora de crear una banda terrorista anomenada GAL –els membres de la qual, a diferència dels membres d’ETA són tots en llibertat–, i ho seran encara més contra la llibertat de Catalunya. “Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre” –acabava dient en l’esmentat article–. I, certament, les passes que hem fet des d’aleshores són moltes més de les que l’encadenador està disposat a suportar. Concretament, les declaracions dels ministres espanyols d’Interior i d’Exteriors, Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo –amb el suport de Ciudadanos–, relacionant el gihadisme amb l’independentisme, estan en aquest línia i responen a una vella estratègia política. Dic vella, perquè és la mateixa que la que relacionava l’independentisme català amb ETA. El problema que tenen les clavegueres és que el perill d’ETA ha desaparegut. No hi ha dubte que l’Estat, per tal de justificar les seves polítiques repressives, intenta fer-nos creure que no ha desaparegut, però sí que ho ha fet. I com que ha desaparegut, ara toca instrumentalitzar el gihadisme per “salvar Espanya”. Pensen que no els queda altre remei, després que Catalunya no ha picat l’ham de les provocacions. Provocacions judicials, policíaques, polítiques, mediàtiques i catalanofòbiques. La cerquen, la cerquen, la violència, però no la troben. Ni tan sols quan són ells els qui l’exerceixen contra ciutadans pel sol fet de parlar català o portar una estelada. La resposta catalana sempre és democràtica.
Per això vull advertir que cal extremar les mesures de seguretat davant el risc altíssim que es produeixi un atemptat gihadista o d’aparença gihadista a Catalunya. I dic ‘aparença’, perquè la història ha demostrat que la veritat, si no convé que suri –com la del 23-F–, no sura. Formulem, doncs, quatre preguntes –preguntar en democràcia no és delicte, oi? Primera: que podria haver-hi algú interessat a fer-se l’orni, en assabentar-se de l’elaboració d’un atemptat gihadista a Catalunya, ja sigui contra persones o contra un edifici emblemàtic? No cal recordar el que sempre s’ha dit amb relació a l’atemptat etarra a Hipercor, oi? Segona: que podria haver-hi algú interessat a provocar una commoció general a Catalunya arran d’un atemptat gihadista espectacular? No és necessari recordar la utilització amb intenció ‘cohesiva’ que feia el franquisme de desgràcies com la del 1962 al Vallès Occidental. Tercera: que podria haver-hi algú interessat a ‘fabricar’ perverses connexions entre els autors d’un atemptat gihadista i persones o entitats independentistes? No és precís recordar les calúmnies i els falsos informes de les clavegueres espanyoles contra el president Mas i l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, acusant-los de tenir comptes en bancs suïssos, veritat? I quarta: que podria haver-hi algú interessat que els Mossos d’Esquadra no tinguessin la informació necessària per poder avortar un atemptat, o per detenir certes persones, o per descobrir un pastís determinat? No cal repetir les paraules del cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, denunciant fins a quin punt el govern espanyol impedeix que la policia catalana tingui accés a certa informació, oi que no?
De preguntes, se’n podrien fer moltes més i les farem. De moment, però, remarquem que tenim raons de pes per mantenir-nos amatents, raons de pes per denunciar al Parlament Europeu les maniobres del govern espanyol en el seu intent de vincular el procés català amb el gihadisme, raons de pes per demanar que els partits, entitats i col·lectius independentistes revisin quina mena de gent els ha entrat a dins, i raons de pes per reaccionar amb la mateixa fermesa que ho vam fer l’any 2004 quan ens deien que la cadena d’atacs amb bomba als trens de rodalia de Madrid era obra d’ETA. Repetim-ho una vegada més: Som a punt de segar les cadenes, i això és més, molt més, del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.
