En la darrera entrevista que li han fet al diari El Punt Avui José Montilla entona la mateixa melodia que el seu partit ha interpretat en les darreres tres dècades. La “via federalista” no s’ha esgotat i encara és possible, proclama l’expresident. L’ocurrència encara podria tenir corda si no fos perquè la memòria no és tan curta ni selectiva. El principal ariet de la idea federalista al PSC en la història recent va ser un altre president de la Generalitat: Pasqual Maragall.
Potser Montilla no se’n vol recordar, però Maragall va ser la persona més incompresa, insultada i odiada entre les files del socialisme espanyol. En una visita que Javier Solana va fer a Barcelona en plena discussió estatutària, l’exsecretari general de l’OTAN i doble cavaller de l’Ordre del Toisó d’Or la va mamprendre contra els periodistes que, inquiets o estupefactes, hi assistien perquè no havien sabut tallar les ales a Pasqual Maragall. Solana representava el sector més raonable d’un corrent estès pel PSOE que considerava Maragall com el cavall d’Àtila.
L’excalcalde de Barcelona, però, necessitava un còmplice al mateix PSOE perquè els seus “errors” adquirissin una envergadura colossal. Aquell badoc útil es va dir José Luis Rodríguez Zapatero. Els vells dirigents del PSOE no sabien si Zapatero pretenia arruïnar el partint assumint les teories federals de Maragall per mala fe o per idiotesa patològica. Se’n feien creus.
Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero representen el fracàs més sonor de la pretensió federal al PSC i al PSOE. Possiblement en molts anys no es tornaran a donar les coordenades planetàries que van ajuntar les dues pretensions. A Madrid i a Barcelona. Maragall creia de bona fe que Espanya seria federal o no seria res. Zapatero semblava haver-ne entès alguna cosa. Espanya continua sent i el federalisme és un record amarg per a tots els socialistes sensats. A Catalunya i a Espanya.
Però això no és estrany, més enllà de declaracions buides com la de Granada, que els líders socialistes que intenten despuntar se’n desmarquen. Quan José Montilla proclama de nou la fe federal com l’única via raonable hauria d’escoltar-se amb atenció les declaracions del candidat a l’alcaldia de Madrid. Antonio Miguel Carmona és economista de formació, pilot de vocació, contertulià de professió i alferes de l’exèrcit de l’aire de passió. En les darreres setmanes s’ha referit un parell de vegades a Catalunya. La primera per desmentir que sigui una nació i condemnar la funesta mania de voler-se independitzar. La segona per jugar-s’hi la vida: “Qui vulgui passar per sobre de la Constitució haurà de passar abans per sobre del meu cadàver”.
Potser sí. Potser Carmona només és un dirigent més. Però no l’ha desmentit ningú. I encara més: quants càrrecs del PSOE subscriurien l’oferta?
Que rares i que lluny que sonen les propostes de José Montilla.
