Com passa cada any pels volts del 14 d’abril, hem pogut llegir i escoltar algunes comparacions agosarades, agafades amb pinces. La història ens permet pocs paral·lelismes però els seguim fem amb poca angúnia.
Tot i això, és veritat que les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 es van convertir en un plebiscit a la monarquia d’Alfons XIII. La victòria dels republicans a les grans ciutats va obligar el rei espanyol a renunciar i a fugir del país tot just dos dies després.
I, agradi més o menys als candidats municipals, aquestes eleccions tindran a Catalunya una lectura plebiscitària. Com passa a les nacions sense estat, si ens en sortim només aspirem a arribar sencers als propers comicis, però si pinten bastos la derrota farà mal i aquells que haurien ignorat uns altres resultats els il·luminaran amb llums de neó i en trauran tota mena de conclusions.
I qui són aquest nosaltres? Perquè faig servir el plural majestàtic? Perquè ara mateix el país que vol la independència és el país que va de les CUP a Convergència passant per Esquerra. Són les tres úniques forces polítiques que mantenen ferm el seu compromís amb l’exercici del dret a decidir sense comptar amb el vistiplau d’altres. Perquè superar la legalitat mai es podrà fer d’acord amb qui l’ha imposat.
Altres formacions, de forma legítima i transparent, parlen de solucions acordades, de federalisme i d’aventures en comú que cal reprendre. En tenen tot el dret, només faltaria, però també podem opinar que fan trampa. A Espanya ni existeix ni existirà una majoria suficient que pugui aplanar el camí a les terceres vies. Ho han deixat clar els tradicionals PSOE i PP, i ho deixen meridianament clar els ‘renovadors’ de Podemos amb el silenci beneplàcit dels seus socis catalans. Res a dir, les coses clares i la xocolata espessa.
Ara bé, també paga la pena tenir un compte la possibilitat d’una intromissió estatal a curt termini en el poder -és un dir- autonòmic català. Pot afectar el president, pot afectar àrees concretes del Govern o pot afectar el Govern sencer. Si això s’acaba produint, el poder públic de referència -i de resistència- seran els ajuntaments. Seria bo que el 27S no ens penedíssim dels nostres vots el 24M.
Ho torno a escriure per si no ho he dit prou clar: avui, el país que es vol autodeterminar va, políticament, de les CUP a Convergència passant per Esquerra.
