(Homenatge maldestre a Xavier Vinader)
Des que el Front Nacional s’ha convertit en una veritable alternativa de poder a França, la cúpula d’aquesta formació política –amb Marine Le Pen al capdavant- s’ha esforçat a oferir la cara menys desagradable del partit d’extrema dreta que són. Fins i tot dissimulen com poden la seva francofonia ius sanguinis perquè saben que amb aquests vots no sumen prou i prefereixen posar l’accent en l’antieuropeisme i en la salvaguarda d’una essència nacional atàvica. Un maquillatge polític que els ha permès aconseguir el 25% dels vots a les eleccions municipals franceses de fa un mes.
Efectivament, la percepció política del Front Nacional entre la societat francesa ha canviat i una bona part prefereix considerar-lo un partit reformista amb voluntat de fer net a dinàmiques de torn de partit i cohabitacions que han anat empetitint la grandeur fins a deixar l’Estat francès en una situació límit en els camps polític, econòmic i social. L’electorat va expulsar Sarkozy de la cadira presidencial l’any 2012 i l’esperança Hollande ha durat el que duren les promeses inconsistents: res.
Si els partits tradicionals fan figa deixen el terreny adobat per a propostes populistes vàries. Si hi afegim crisi econòmica, l’extrema dreta hi té entrada sempre i quan tingui l’encert de dissimular o amagar aquells raonaments que afortunadament encara espanten una part de les societats europees.
Això feia Marine Le Pen amb la vista posada a les presidencials de 2017 fins que el seu pare, Jean-Marie Le Pen, president honorari del Front Nacional, ha deixat clara la seva orientació i els seus fonaments polítics. Fa tot just un parell de setmanes el Sr. Le Pen es va despatxar a gust amb la seva anàlisi del règim nazi d’Adolf Hitler tot afirmant que les càmeres de gas eren, només, “un detall de la història”.
La represa de l’activitat pública de Le Pen pare té molt a veure amb les seves aspiracions a ser candidat del Front Nacional a la regió de la Provença-Alps-Costa Blava. La filla ha titllat les declaracions i aspiracions del seu pare de “suïcidi polític” i ha afirmat “amb molta tristor” que s’oposarà a la nova aventura política del seu pare.
Potser ens interessa poc el desenllaç al si del Front Nacional però ens interessa molt aprendre a analitzar on sorgeixen, amb quins suports i quina és l’essència originària dels partits que creixen a l’ombra de la desfeta creixent del sistema tradicional de partits. En el marc estatal espanyol, que ens afecta prou, és profundament decebedor observar com les noves proposes, a dreta i esquerra, tenen un evident punt comú amb les formacions tradicionals: la defensa de la sacrosanta unitat de l’Estat. Ho amaga més Iglesias que no pas Rivera, i Colau fa equilibris per no quedar retratada, però cap dels tres firmaria mai un principi democràtic essencial: el futur de Catalunya l’ha de decidir la societat catalana. Com per refiar-se de gaire de segons quines propostes renovadores. Aquí o als països veïns.
(Xavier, no pararem de llegir, recordar i denunciar quan calgui.)
